Casualitats de la vida ha fet que Terrassa, durant la festa de Tots Sants, dedicada al record dels éssers estimats i a visitar als morts al cementiri, tingués una proposta de teatre relacionada. Es tracta de “Mesures extraordinàries”, del premiat tàndem d’autors, Carmen Marfà i Yago Alonso, interpretada per la gran actriu Mercè Arànega al costat de Francesc Ferrer i Mia Sala-Patau. L’obra, en to d’humor, és una reflexió sobre la mort i les diferències entre joves i grans a l’hora d’afrontar la pèrdua d’una persona molt propera i acomiadar-se per sempre.
La història té el seu punt de partida amb la mort d’un pare de família i com encaixa aquesta la mala notícia i les circumstàncies que comporta. En Toni, el fill, entra en xoc, no sols emocional sinó també econòmic, perquè l’enterrament té un cost que no pot assumir. En Toni no sap com explicar a la seva mare Aurèlia que no pot pagar la despesa de la seva butxaca, i amb la complicitat de la seva filla, l’Emma, intenta portar a terme l’únic pla que se l’acut: enterrar el seu pare pel seu compte.
La situació està servida i només cal esperar la reacció dels familiars pròxims. El pla s’inicia, però arriba un moment que li han d’explicar a la mare. Quan l’Aurèlia s’assabenta del que vol fer el Toni s’encenen totes les alarmes. En aquest instant, mare i fill fan aflorar pensaments i paraules que no s’havien atrevit a dir-se fins aquell instant. La discussió comença, s’enfila, baixa i torna la calma. Cal resignar-se i anar per feina perquè l’Ovidi necessita repòs etern.
El fet dramàtic de la mort esdevé en “Mesures extraordinàries” una comèdia irònica plena de despropòsits que atrapa pel seu diàleg, el seu pla absurd, i sobretot pel treball interpretatiu. Mercè Arànega, en el paper d’Aurèlia, la viuda d’Ovidi, brilla, com sempre, en els seus canvis de registre i fa que la petita història tingui més dimensió. Primer es mostra desconfiada sobre la idea surrealista que llença el seu fill per donar sepultura al pare, però després s’implica amb el cor i el cap. Arànega ofereix, durant l’obra, alguns monòlegs que captiven per la seva naturalitat i expressivitat en el to de les paraules i en el gest emprat. En aquest sentit, per exemple, cal destacar quan anomena la llista de coses que li agradava fer amb el seu marit i les que han quedat pendents.
Al costat d’ella, dos actors més joves. Francesc Ferrer, en el rol del fill Toni, compleix molt bé amb la figura del pare perdedor, fracassat, obligat a trobar solucions immediates encara que siguin molt esbojarrades. Tanca el cercle Mia Sala-Patau, en el paper d’Emma, la filla d’en Toni, que en el seu paper de jove, que ho té gairebé tot, hi diu la seva replicant al pare i a l’àvia amb determinació. A la fi, però tots acaben cedint i s’entreguen a la idea del Toni. I quan s’ha executat, es donen per satisfets amb la fórmula que han trobat i li diuen adeu amb la cançó “Eres tu” de Mocedades, un dels hits dels anys setanta. La cançó serveix també de tancament de la funció i el públic de Terrassa es va sumar a taral·lejar la melodia amb els actors mentre els aplaudien per haver passat una estona agradable i distesa.
L’obra constata que el tàndem Marfà (formada a l’Escac de Terrassa) i Alonso funciona per la seva escriptura plena d’enginy i ironia, amb girs inesperats, que ens transporten cap a ocurrències fora mida. Els dos autors ja han tingut el seu reconeixement en el món del teatre i amb comèdies d’èxit amb “Ovelles”, “La pell fina” i “La presència”. En totes elles, com en “Mesures extraordinàries”, a més, parlen de temes quotidians que ens commouen, però afegint, gairebé sempre, una dosi d’humor que va molt bé per rebaixar la tensió i relativitzar el que està passant.
