L'ànima de Lola Flores a Terrassa

Es va casar amb un gitano però ella no ho era encara que proclamés que era “gitana de adentro”. “Jo soc extraterrestre”, deia, o “soc com l’electricitat”, perquè produïa una descàrrega que “et deixava enganxat”. La seva tècnica no era perfecta però en conjunt conformava un calidoscopi únic. Ella era Lola Flores i la seva història ha inundat aquest dimarts, 7 d'octubre, el pati de la Casa Alegre de Sagrera en la conferència que ha pronunciat la investigadora Cristina Cruces per obrir el cinquè Festival de Flamenco de Terrassa.

Per què ha dissertat Cruces sobre La Faraona? Perquè l’any passat, en una altra ponència en el mateix marc, va parlar sobre la dona al flamenco. La sessió es va quedar curta i quina millor manera de continuar-la que convertint la de Jerez en paradigma de les dones “que van posar el seu cos al servei del públic”. Lola Flores “va viure la vida a la seva manera”, tot i que Cruces creu que possiblement al final “el personatge es va menjar l’artista”. Però no podem deixar que els arbres ens apartin la vista del bosc i, com el flamenco, a més de pessic, és objecte de recerca, l’antropòloga n'ha dictat una classe magistral. “A sota del que s’ha explicat al paper cuixé hi ha una tros d’artista i darrere d’ella, la història d’Espanya”, ha assenyalat la ponent, catedràtica d’antropologia social a la Universidad de Sevilla.

Lola Flores (1923-1995), del barri de San Miguel, el mateix de La Paquera, d'Antonio Chacón o de Manuel Torre, va mamar el ball a cada cantonada de taverna, es va haver de desplaçar “per pujar amb en l’ascensor social negat a la major part de la població andalusa” i sempre va voler destacar, sempre es va considerar artista, fins i tot quan ballava damunt de les taules als bars que obria i tancava el seu pare; quan va debutar al teatre Villamarta de Jerez el 1939, de blanc amb lunars vermells, un vestit que li havia fet la seva mare costurera. Va cantar (amb tota la barra del món) una cançó de Pastora Imperio, adaptant-ne el nom. Era la Lola. I la seva bata de cua, sempre.

“Moltes bailaoras em pregunten com s’ho feia per  no caure a terra amb aquells girs de bogeria. No queia perquè tenia gana o, com deia ella, per  comprar-se unes mitges”, ha comentat Cruces

Va pujar, va aprofitar els moments amb “El lerele”, amb la pel·lícula “Martingala”, amb “Embrujo”, amb els espectacles de zambra amb Manolo Caracol, company i amant, amb el mestre Quiroga. Aleteig de mans, girs sempre a l’esquerra, balls desafiadors d’envestida a una velocitat endiablada, balls curts per bulerías en una lloseta. El salt a Amèrica la va acabar de catapultar a l’èxit. I la gent llogava els seus matalassos per poder pagar l’entrada per veure-la. “Moltes bailaoras em pregunten com s’ho feia per no caure a terra amb aquells girs de bogeria. No queia perquè tenia gana o, com deia ella, per  comprar-se unes mitges”, ha comentat Cruces. I la Lola nomenava una ciutat pròxima a Terrassa com a origen fabril de les mitges que volia. La Lola segurament va estendre aquella frase apòcrifa d'un diari dels Estats Units que la definia més o menys així: "No balla, no canta. No se la perdin". Però sabia ballar flamenco, com s'ha pogut comprovar en un vídeo exhibit per Cruces a la ponència. És de l'any 1943. La Lola ballava per alegrías, seguint totes les passes, tot el protocol. I amb Niño Ricardo a la guitarra.

La Coordinadora d’Entitats Andaluses de Terrassa (CEAT) ha organitzat el festival. Cruces, investigadora sobre el paper històric de les dones flamenques, ha estat redactora i coordinadora de la documentació tècnica per a la declaració “del cante de la Niña de los Peines como Bien de Interés Cultural de Andalucía”. Va participar en la redacció de les propostes per a la inclusió del flamenco en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial (UNESCO).

Després de la ponència, Caracolillo de Cádiz, sobrenom artístic d‘Esteban Guerrero, ha posat el cante en directe com a colofó d’una vetllada de coneixement sobre un art universal, tan universal com Lola Flores. Aquest dijous se celebrarà la jornada Flamenco en la Calle al raval de Montserrat. I aquest diumenge, la joia de la corona: Rancapino Chico al Teatre Principal.

El que resta

La tercera edició d'un certamen "ja fa solera". La cinquena, com és el cas, "ja s'enlaira". Joan Salvador, tinent d'alcalde de Projecció de la Ciutat i regidor de Promoció Cultural, ha saludat al públic, que omplia el pati de la Casa Alegre, per celebrar l'ànima, que és "el duende" en català. Ho ha fet després que Antonio Merino, president de la CEAT, agraís el treball de les 16 entitats que integren la coordinadora per organitzar un festival "que traspassa fronteres" i que, a més de portar Rancapino Chico, "figura de primera línia", també aposta pel talent local amb l'espectacle Flamenco en la Calle. "A Catalunya anem fent camí", ha afirmat el president de la CEAT.

A Andalusia (la baixa i més enllà, o més cap aquí), també a Extremadura o la zona de Llevant, no resulta tasca ímproba trobar enllaços successius de grans nissagues flamenques. I Alonso Núñez és un d’aquests elements que venen de darrere i segurament sentaran bases de l’avenir, preservant l’essència d’un art únic i fent el possible per donar-li continuïtat en unes condicions que no sempre són les propícies. “Hijo del cante” és precisament el nou treball d’Alonso Núñez, de Rancapino Chico, l’estrella del Festival de Flamenco de Terrassa que aquest dimarts s'ha inaugurat.

La següent entrega del festival serà, aquest dijous, una nova edició del Flamenco en la Calle, que omplirà de compàs el raval de Montserrat a partir de les 12 hores amb demostracions dels tres pilars del jondo: Alejandro cantarà, Verónica Herraiz ballarà i Jordi Prieto, talentós guitarrista de Ca n’Anglada, aportarà el ritme al toque, amb l’embranzida d’Óscar Puig a la percussió.

Aquest diumenge, 12 d'octubre, irrompirà a Terrassa la joia de la corona del programa amb el concert de Rancapino Chico al Teatre Principal, a les 18.30 hores. Amb la bailaora terrassenca Rocío Merino i el duo musical integrat per Tony i Jordi Díaz com a artistes convidats, el cantaor de Chiclana de la Frontera  (1988) desplegarà el seu ventall d’estils amb el respecte que professa a la tradició però amb el matís d’una veu pròpia,  travessada alhora per la profunditat i per la bellesa lírica. Ferri, però sedós, del martinete a la bulería. Alonso Núñez Fernández, fill del gran Rancapino, puresa i emoció, agafa el testimoni d’altres figures del flamenco que han vistat Terrassa als darrers anys de la mà del festival: Arcángel, David Palomar o, l’any passat, José Mercé.