L’animador de mirada blava i somriure perenne, el mestre d’escola de vocació indestructible ara ja jubilat, el custodi (al costat de molts altres) dels jocs tradicionals, rep al Diari de Terrassa en acabar la seva participació en una de les seves múltiples activitats: jugar a bitlles catalanes. Aquest divendres, a la llibreria La Temerària (19 hores), es presentarà “Canta-me’n una, canta-me’n dues”, un recull de cançons populars i tradicionals compilat i musicat per Miqui Giménez. En paraules de l’editorial, Babulinka Books, el volum és “un nou vademècum de bressol poètic català que serà un acompanyament bàsic per a famílies i docents en l’educació d’etapa 0-6 anys”. Vanesa Amat s’ha encarregat dels textos pedagògics i Maria Girón, de les il·lustracions. I Liliana Tomàs i Joan Figueres, de les partitures incloses en les pàgines d’una obra concebuda per enfocar de manera moderna i engrescadora la conservació de la tradició oral de la música infantil. Són 113 les cançons incloses en l’obra, amb un codi QR per escoltar cada tema i una edició molt acurada. Des de l’abril del 1981, Miqui Giménez fa espectacles de música, contes i jocs per a públic familiar.
Com va néixer aquest projecte editorial? Va ser una idea de Montserrat Peláez, mestra de Manresa. Va contactar amb mi abans de la pandèmia. Es va presentar, perquè no ens coneixíem, i havia sabut de mi per uns amics meus de Manresa que també fan animació. “Et faré una proposta”, em va dir. Estava convençuda que les cançons i la seva poesia s’havien de tornar a escampar, que se n’havia de tornar a oferir material. Sobre aquest tema només hi havia un disc de feia molts anys, de 1993, que es va poder fer en aquell moment perquè la Generalitat de Catalunya editava discos de melodies populars. Em va semblar molt interessant la creació d’un llibre amb lletres, partitures, il·lustracions i un QR que enllaçava amb el disc anterior. Un llibre, a més, amb orientacions didàctiques.
Però no sempre la idea d’una obra així acaba cristal·lizant. Com ha estat el procés de creació i quant ha durat? Per descomptat feia falta una editorial que es cregués el projecte i buscar-ne la manera de finançar-lo. Així va ser: Babulinka Books el va agafar amb moltes ganes. Jo li vaig dir a la Montse que endavant, si no suposava molta feina. Però l’ha suposat i l’hem fet molt a gust. amb la gran aportació, entre altres, de Joan Figueres, gran col·laborador, gran professional, gran músic. Jo només soc músic d’oïda. El Joan i la Liliana han revisat i posat al dia les partitures. S’havia de buscar una il·lustradora que entengués el projecte, i amb la Maria Girón s’ha encertat. Tothom ha fet una feina de formiga, entre amics, amb molts correus i contactes per corregir un accent o un espai... El procés ha tingut una durada aproximada d’un any.
“Hi ha cançons que ves a saber d’on venen, que són del poble. I no crec que es perdin”
Totes les peces incloses en llibre són “anònimes”? El 90% de les cançons són d’origen popular i tradicional, però en el disc ja incorporàvem cançons d’autor, perquè hi ha autors i poetes que han anat enriquint el cançoner. Volíem recollir la tradició oral, però també expressar que potser val la pena poder fer-ne ús. Moltes persones al llarg de la història van crear cançons que s’han anat transmetent, que fins i tot han traspassat fronteres amb altres formes i en altres llengües. El Joan Petit té una versió en castellà. A esglésies de Castella veus gravats del joc del molí, d’origen romà. I amb la música de transmissió oral, potser algú marxava de vacances i en el lloc de destinació cantava una cançó, algú l’aprenia... Aquestes persones, les autores, segurament no es dedicaven a la poesia, però tenien sentit de la rima i de fer-ho bonic. I existeix el perill que aquest material es pugui perdre.
- El cantant i animador Miqui Giménez, mestre jubilat
- Nebridi Aróztegui
Per què és important conjurar aquest perill? Perquè les cançons serveixen per acompanyar i apropar-nos als infants, per abraçar-los, per calmar-los, per fer-los riure, per fer-los saltar, per fer-los saber que hi ha adults que estan per ells i els estimen. Tenim cançons que, pel seu ritme, per la seva entonació, ens serveixen per apropar-nos a uns infants que es troben en indefensió davant un món que estan coneixent. És una bona manera dels adults per apropar-nos a la infància. Ho he pogut comprovar a l’escola. Quan impera el desconsol, per exemple durant la fase d’adaptació, amb una classe en plor constant, toques la mà d’un infant i comença a canviar la cosa. Ve un altre, toca la mà, i un altre... És un recurs per a mestres, famílies i la canalla, que nota aquesta afectivitat, que sap que no està sola, que algú l’ajuda a créixer. Si tens un nen assegut en les faldilles, si el fas saltar, si li fas pessigolles, veu que hi ha un adult que està per ell i que l’estima.
Però el nucli familiar té poc a veure amb el de fa unes dècades... És ben cert que la família ha canviat. Per exemple, molts avis estaven abans a casa i ajudaven a encarrilar la situació. S’ha perdut aquell concepte de família i tothom va de bòlit i potser tenim poc temps i és més fàcil posar música en un aparell qualsevol. No obstant això, es fan coses. A la BCT, per exemple, hi ha una activitat magnífica, “Nascuts per llegir”. Hem de conscienciar la gent sobre la importància de tot plegat. No podem deixar que es perdi aquesta tradició, perquè no parlem de cançons; parlem de vincle. La cançó n’és una eina més. No s’ha perdut perquè hi ha gent que encara creu en aquesta transmissió afectiva. Entre persones ens necessitem i ens resulta plaent veure que hi ha gent amb la qual podem comptar. Això es demostra en el dia a dia. No m’agrada allò de “passar només cinc minuts amb el meus, però són cinc minuts de qualitat”. És important, per exemple, dinar o sopar junts, mirar un llibre amb un infant, saber que et tinc, que puc comptar amb tu. Tinc amics amb els quals ens veiem potser un cop al mes, però quan ens trobem no mirem el rellotge.
“Sabem que són recursos valuosos per establir nexes. Si tens el cor serè, el cap el tens clar”
Hi ha cançons infantils l'origen de les quals es perd en la nit dels temps. El futur, però, és favorable per a la conservació d’aquest munt d’històries, cançons, balls? Hi ha tradicions que van néixer fa milers d’anys. Hi ha cançons que ves a saber d’on venen, que són del poble, de la gent. I no crec que es perdin.
Què et fa ser tan optimista? Estem parlant d’homes i dones, de persones, que el que fan quan neix un infant és estimar-lo. Hi ha consciència de la importància de preservar aquestes formes d’aproximació, d’afecte. Sabem que són recursos valuosos per establir nexes, desenvolupar-se i conèixer l’entorn. Si tens el cor serè, el cap el tens clar.
