Per descomptat, el propòsit era pujar a la Mola i, de pas, assaborir el camí, perquè si alguna cosa té la muntanya, a banda d’acumulació simbòlica, és ramificació de senders, que al seu torn també contribueixen a la construcció del símbol. Vicenç Villatoro, per aquests dons que atresora, va ascendir per sengles vàries alhora per arribar, aquest dimarts, al cim expositiu i erudit sobre la muntanya de Sant Llorenç. Sobre nosaltres, en resum, sobre la memòria persona o heretada de Terrassa.
“Sant Llorenç, símbol i paisatge”, era el títol de la conferència que l’escriptor i periodista va pronunciar aquest dimarts a l'Ateneu Terrassenc, amb el seu llibre “Sant Llorenç del Munt. [Una biografia]” com a punt de partida, com a Can Pobla o Can Robert, vaja. Per començar l’ascens tardorenc (el passeig, en realitat), Villatoro va recordar la dualitat familiar que, per la banda paterna, no convidava precisament a l’excursionisme amb uns parents procedents de Castro del Río (Còrdova), de la "campiña": “El terme ‘excursió’ no formava part del seu vocabulari. El meu avi deia que ell anava al camp, no d’excursió. Ho respectava, però no ho entenia, i el mateix li passava amb el cant coral. Deia: ‘Tanta gent per cantar tots el mateix?’”. Però, ai, l’experiència de la família materna, els Lamolla, era ben distinta: dansa, cant coral, Casa del Poble, “i una relació permanent amb el bosc i la muntanya, i a Terrassa, gairebé de manera exclusiva amb Sant Llorenç”. L’avi coneixia topònims, cargols, bolets, i al petit Vicenç el portava la seva mare a la muntanya, i després el pare els recollia amb cotxe per baixar.
Va seguir saltironant Villatoro (Terrassa, 1957) pels paratges seus i de tots al·ludint a l’encàrrec editorial del llibre: “Si el repte era escriure una ‘biografia’ de Sant Llorenç, potser era millor recórrer a un geòleg. L’editor em va dir que la proposta era fer un llibre sobre el sentit i l’esperit de la muntanya, però des del prisma de l’escriptor, no del periodista”. O sigui, el motor de l’obra no eren els fets, sinó la mirada anterior de l’autor, que va al món i busca exemples per explicar el que pretén explicar. Més camins: en el procés de cerca d’allò concret per parlar d’allò abstracte, es va creuar amb una frase de Mircea Eliade que li va venir com anell al dit: “Per a una persona creient, un lloc no és igual a un altre i un temps no és igual a altre temps”.
- Moment de la ponència de l`escriptor
- Alberto Tallón
Villatoro extrapola l’asserció “a les persones en general” i es dirigeix, segur, cap al cim de la Mola: “Hi ha coses que no s’han de fer en un cementiri. I hi ha llocs pintats de vermell, com algunes dates del calendari, per la seva significació vinculada a la memòria. Aquesta relació es produeix vagis o no vagis a la muntanya. El meu pare no hi va anar mai, però quan Sant Llorenç presentava boina, deia que plouria. Sant Llorenç és la nostra bandera. El nom de la Mola està en bars, en tallers mecànics. Molta gent, viatgi on viatgi, quan veu Sant Llorenç sap que arriba a casa. La meva mare no pintava molt bé, però va fer un quadre que era una al·legoria de Terrassa. I Sant Llorenç hi tenia una presència que semblava l’Himàlaia”.
Un amic de Villatoro, resident en un habitatge espaiós i confortable del Centre, va voler ensenyar als seus visitants la joia del pis: el lavabo, perquè des d’allà es veia la Mola. “Set de cada deu recordatoris d’enterraments porten la silueta de la muntanya”. Quan l’àvia materna va gaudir del regal familiar pel seu 90è aniversari, que era un viatge en helicòpter, va comminar al pilot a passar per Sant Llorenç. Aquesta era la primera obligació. L'àvia ja no hi podia pujar, però es volia acomiadar de la muntanya.
“Sant Llorenç no és un lloc com uns altres perquè hi projectem la memòria individual i col·lectiva, perquè hi hem fet passar moltes coses”, va afegir
Hem sacralitzat la muntanya “per la qual va passar el Quixot quen anava a Barcelona” i aquesta sacralitat demanava ser coronada per un monestir, no per un castell, i moltes pujades són pelegrinatges. Per què, tot plegat?: “És una muntanya excepcionalment viscuda, amb acumulació de memòria”. Va haver-hi vinya, després llenya i carbó, “i, sempre, els camins” que marquen un enclavament “que no ha estat tòtem tancat, sinó lloc de pas, i per això hi havia bandolers” en aquest dipòsit “de la memòria de tot, de desgràcies, de rebuig, d’amenaça: darrere la Mola hi ha un món llarguíssim, i a la muntanya descansa un drac”. Bona part de la feresa de la riuada de 1962 estava relacionada amb l’exagerada pluja caiguda a Sant Llorenç, “i l'aigua va baixar de cop”.
Azaña i el llop
El llop està en la terra alta, però els problemes, en la baixa. Allí es va refugiar el maquis, i abans els carlins, després els emboscats, i Sant Llorenç va arribar a ser "capital" de la II República: a la Casa Salvans va viure gairebé un any Manuel Azaña. Allà, aquí, es van succeir els fets més dramàtics de la Guerra Civil. Allà, aquí, hi ha restes neandertals soterrats que conviuen amb ampolles de refresc en la superfície d’una cova, "perquè el lloc crida a la celebració litúrgica” i emmagatzema restes que remeten al pensament simbòlic. “Molts arqueòlegs no tenen clar quina és la muntanya sagrada, si Montserrat o Sant Llorenç”, va apuntar l’escriptor. “Sant Llorenç no és un lloc com uns altres perquè hi projectem la memòria individual i col·lectiva, perquè hi hem fet passar moltes coses”, va afegir.
Ja tocava el cim de la Mola. Al final del llibre relata una pujada a la muntanya amb els seus deu nets: “En baixar, una part d’ells, els que no havien conegut la seva àvia, van voler passar per un lloc diferent del de la pujada”. Van voler baixar pel tram en què, sí, s’havien escampat les cendres de l’àvia.
