Indiquen les presentacions canòniques que Marc Ayza és un actiu i compromès baterista nascut a Barcelona el 1976. Fa hard-bop i més coses, i combina virtuosisme instrumental i esperit de fusió. I consciència crítica perquè, diu, arriba un punt que, com a persona, no pot tocar la bateria i oblidar-se del seu entorn abonant-se a la neutralitat. Per això, entre altres, ha participat de manera intensa en el projecte “Freedom first” del pianista Albert Marquès, una iniciativa que és un cant a la llibertat i contra la pena de mort, i que conté textos recitats del poeta, escriptor i activista social nordamericà Keith LaMar, intern al corredor de la mort des de fa 30 anys per un crim que, segons assegura el pres, no ha comès mai. Marc Ayza, però, arribarà a Terrassa aquest dissabte per presentar “The light”, àlbum creat a finals del 2023. Hi ha quelcom de progressiu en la seva última aposta, quelcom d’envolupant, una atmosfera d’hipnosi que en alguns oients pot remetre fins i tot a The Tony Williams Lifetime, però que, tractant-se d’Ayza, conserva un segell propi en el qual aprofundeix deixant en l’aire bombolles de jazz espiritual i la creació de bases instrumentals. Torna a la Nova Jazz Cava com a líder d’una banda 13 anys després de la seva última aparició. Torna en format de quartet amb el contrabaixista Tom Warburton, el pianista Roger Mas i la vocalista i flautista Erin Corine, la seva parella.
Què significa per a tu tornar a Terrassa com a líder de formació? Per a mi, tornar a Terrassa i a la Nova Jazz Cava és tornar a casa. Hi he crescut musicalment, hi he assistit a concerts brutals, hi he tocat mil vegades a la jam. És dels llocs que et queden tatuats per a tota la vida quan els experimentes en una etapa que és com una esponja. Veuré cares conegudes i tinc moltes ganes de tocar allà.
Podries definir el projecte “The light”, com va néixer i com es desenvolupa? Significa una evolució? És una extensió del que he anat fent, una cosa molt familiar amb els músics amb els quals més he tocat. Quant a l’evolució, sempre penso més en el moment, en l’aquí i l’ara, en com ens relacionem. Faig una mica el que em surt. Sempre ha estat així.
Què ha canviat en aquests 13 anys en la teva trajectòria? Ho puc resumir en una paraula: paternitat. Crec que, d’alguna manera, això es reflecteix en la música, no sabria dir com. És més una sensació... Però tampoc em fixo gaire en com soc com a músic, si he evolucionat o no. Em fixo més en què he fet com a persona. I una gran raó de canvi és la paternitat amb tot el que això comporta.
Què aporten els teus acompanyants al projecte? Roger Mas potser és el músic amb qui he tocat més, un dels millors pianistes d’aquest país, un exemple clar d’algú que sap on pot fer créixer una llavor. El Tom fa més de 20 anys que va arribar a Barcelona i ens vam entendre des del primer minut. Som molt amics. És un gran baixista, amb mil talents a la butxaca. I amb l’Erin em quedo curt amb qualsevol cosa que digui d’ella. És brutal en la seva música. Ve de Chicago, de família del Mississipi. La seva formació amb instrument és clàssica, però també té la tradició familiar de llinatge de blues i gòspel, és algú que coneix bé els dos mons, les seves llums i les seves ombres. I com a persona és excel·lent, compromesa, activista. He tingut la sort d’haver-me creuat amb ella i de compartir amb ella escenari i vida. Tinc moltes ganes que vingui a Terrassa.
Podem posar un gra de sorra per aconseguir que certs clixés, comentaris o actituds no es repeteixin i no siguin mantres de generació en generació
A una entrevista vas dir que les pròpies limitacions van definint el teu estil. Ho mantens? És la veritat. Tots tenim limitacions. Hem de deixar el ‘jo’ i aprendre que primer va la música, que soni bé. Després, la percepció que provoques tampoc la pots controlar, i a vegades coses en les quals no havies reparat agraden a la gent, o al contrari. Hem d’arribar al punt de dir “OK, aquest soc jo, i amb això ja faig”. Jo no soc important. Allò important és la música, que la gent gaudeixi. Crec que va ser Elvin Jones qui va voler imitar Max Roach i no li va sortir bé. Aquest marge del que no et surt, això ets tu. Fins i tot, el fet de tenir certes limitacions igual fa que acabis tenint un so que s’acaba associant a tu.
Quina importància té per a tu el vessant docent? Molta, per conèixer gent nova, per saber qui puja, per no quedar-me tancat en una bombolla generacional. Crec molt en intercanviar generacions, A la gent més gran ens interessa i al jovent, també, per saber qui va posar el paviment del que fan. Una segona raó: amb la docència puc seguir aprenent. On he après més piano és impartint classe. I una tercera, crucial: significa poder parlar amb gent jove de temes socials, racials, de què significa la música que toquem, provocar debat. La música té un significat de comunitat, una base social molt potent. Podem parlar d’aquesta base i posar un gra de sorra per aconseguir que certs clixés, comentaris o actituds no es repeteixin i no siguin mantres de generació en generació.
- Marc Ayza, en una actuació
T’has considerat una mica rara avis pel teu compromís social? Potser no per parlar de coses, sinó per les coses de les quals parlo, del racisme en la música i en l’escena. Ho tinc molt clar. No podem callar. El que hem viscut ha de sortir i podem ajudar gent jove.
En aquest àmbit, quina rellevància té el projecte “Freedom first”? Aquest és l’exemple de com s’ajunten dues coses que al final són una de sola. Keith LaMar diu que John Coltrane li va salvar la vida. Al final et preguntes d’on ve aquesta música, què representa, a qui ha ajudat a sobreviure, on es troba i on es troba el Keith, quina és la música que l’ajuda. Per a mi té tot el sentit del món. Aquesta faceta també m’agrada perquè em conviden a fer xerrades. Això està molt bé, però on realment em sento millor, com un peix en l’aigua, és tocant. Amb “Freedom first” no he de reinventar-me, no he de ser activista, no he de fer res que no hagi fet sempre, que no em defineixi. És tocar la bateria, el que he fet sempre, i això serveix. Això és el que vull fer. Potser hem d’aconseguir no haver de parlar, que només amb la música ens entenem. Si hem de parlar, d’acord, però amb això em sento identificat, amb poder ajudar fent el que he fet tota la vida. Puc contribuir a visibilitzar algú en una situació que la resta de mortals no ens podem ni imaginar. No és casualitat que hi sigui, que el Keith i jo ens entenguéssim des del primer minut, parlant el mateix idioma, No cal parlar ni de com està el món, potser la connexió ja es veu parlant només amb música. “Freedom first” és crucial i tant de bo el Keith pugui sortir d’allà i venir a fer el bolo en persona. Quan passi, ho rebentarem. I passarà, ha de passar.
