Jugar a casa no sempre és garantia de victòria, però és cert que t’atorga un plus de confiança, potser, però també càrrega de responsabilitat, perquè aquí davant hi és bona part de la teva família, dels teus amics, i l’Eva, la que ven aquestes joies que llueixes a braços i pit, perquè gràcies a aquestes granadures “no es pot estar més diví”. També la Yolanda, la teva estimada exprofessora d’institut a la qual abraçaràs després del concert i una altra Eva, la de la botiga de cosmètica que freqüentes. I sobrevola sobre l’escenari el risc no sempre entès d’unir copla i jazz, aquesta copla que constitueix els teus orígens musicals, les coples que cantava la teva àvia, les cançons que vas mamar a casa de petit. Marc Uroz, és díficil, sí, estar més diví.
Marc Uroz (26 anys), mocador al cap, gest de folklòrica, va anar, potser per jugar a casa, a la Nova Jazz Cava, de menys a més en la presentació, aquest dissabte passat, d’aquest projecte de fusió, anomenat “Coplazz” per combinar de manera simple en allò formal el que té més complexitat en allò de fons. El resultat va fregar la perfecció aconseguint l’equilibri entre la copla i la cançó espanyola, d’una banda, i el jazz, per un altre, i a l’èxit segurament va contribuir el saber fer dels músics que l’acompanyaven en tal obstinació: Vicente Marín al piano, Joan Martí al saxo, Carla González al contrabaix i Pau Gurpegui a la bateria.
Quintero, León i Quiroga
Va començar l’artista amb “Cuatro sonetos de amor”, Carla González tocant el contrabaix amb arc, un homenatge al geni de Rafael de León. El cantant es va referir diverses vegades a aquest compositor, la tercera (o la primera) de les tres potes de la creació coplera al costat d’Antonio Quintero i Manuel Quiroga, durant un concert que va aportar com a segon tema “Suspiros de España”. Així, “agradecida y emocionada”, a l’estil de Lina Morgan, Uroz es va deixar anar davant el seu públic, en una Cava abarrotada, recordant aquell àlbum, “Coplas de madrugá”, de Chano Domínguez i Martirio, que va dissipar els seus dubtes a l’hora d’afrontar el repte de ficar cullerada a aquest compte pendent amb la copla.
- Moment del concert del cantant terrassenc
- Lluís Clotet
Part de la seva família va arribar aquí des de Jaén. L’altra, des de Castella-la Manxa. Uroz va dedicar “El emigrante” a tots aquells que, abans i ara, han d’abandonar la seva terra “per buscar-se la vida”. Va haver-hi espai per a “La violetera” i per “Te he de querer mientras viva”, a duo amb “el meu Vicentico”, el rímel es corria amb ulls de Marifé de Triana i amb els amors mariners de “Tatuaje”.
"Bien pagao"
El jazz cobrava més protagonisme amb “La canción del fuego fatuo”, Marc Uroz ja llançat per tot abans de l’intermedi d’un recital (amb totes les lletres) que es va reprendre en gran amb “Campanera” per deixar pas a “La bien pagá” en versió adaptada, “bien pagao”, reblada amb ritme de so cubà. La cosa es va tornar més potent, amb els instruments omplint fins a l’últim racó de la Cava, amb “Nana del caballo grande”, amb Lorca i Camarón també presents, i més sorprenent si cap amb un “Ojos verdes” de versió lliure però tan emotiva que a la senyora Concha Piquer no li hagués importat aquesta llicència, segur que no. I la senyora Rocío Jurado tampoc hauria arrufat el nas, al revés, en escoltar el Marc cantar “Se nos rompió el amor", acompanyat només pel piano.
- Uroz, acompanyat de piano, saxo, contrabaix i bateria
- Lluís Clotet
I com mai va durar una flor dues primaveres, Marc Uroz va agafar el seu cavall per marxar, mirant encendre’s la nit de febrer, amb “La leyenda del tiempo”, tribut (un altre cop) a Lorca i també a Camarón de la Isla. L’artista i el seu grup no es van fer de pregar per al bis, dedicat a “Anda, jaleo”. I es va acabar, perquè mai pensem, mai, en l’hivern, però l’hivern arriba, encara que no vulguis.
