Per què ha pintat en les seves ulleres la flor de lliri? En llenguatge de tonadilla de dolor, perquè el travessava aquesta pruïja des que era una criatura. Tampoc fa tant d’això, perquè Marc Uroz té 26 anys, però ha fet tantes coses ja des de la seva avassalladora vocació d’espectacle musical, que sembla més gran. A ell no se li trenca l’amor per la música de tant usar-lo. Fa del temps una llegenda amb la inquietud com a bandera. Aquest dissabte, a les 21.30 hores, sortirà a l’escenari de la Nova Jazz Cava de Terrassa junt “a uns musicassos”, com ell defineix Joan Martí (saxo alt), Vicente Marín (piano), Carla González (contrabaix) i Pau Gurpegui (bateria), la banda que l’acompanya en aquesta aventura, titulada “Coplazz”; això és: copla amb jazz, jazz amb copla, amb Concha Piquer, Marifé de Triana, Juana Reina, Perlita de Huelva. Molts d’aquells que el coneixen coincideixen en una apreciació: Marc Uroz és més que un cantant; és art de cap a peus, una de les personalitats més cridaneres que ha donat Terrassa en l’àmbit musical en les últimes dècades.
Has actuat a la Nova Jazz Cava 17 vegades. Estàs especialment inquiet per aquesta nova cita? Tinc moltes ganes que arribi el concert. La Nova Jazz Cava és casa meva, un lloc molt especial i no hi actuo des del desembre del 2024. Estudio a l’ESMUC i Carme Canela és la meva professora de cant. I parlem molt de la Cava, de la seva atmosfera. És un lloc màgic. M’he criat aquí. I el projecte és molt bonic, no perquè jo l’hagi parit, sinó per raons personals, perquè molt té a veure amb la meva infància.
En quin sentit? Les meves primeres trobades amb la música van ser amb la copla. M’embolcallava en la manta de l’àvia i em posava uns talons. Sempre em va tirar molt el travestisme i la dissidència, des de petit.
Un compte pendent
La teva versatilitat és marca de la casa, però creus que tothom entendrà o compartirà aquesta proposta? Em consta que algú s’ha decebut amb mi per aquest projecte, però què hi farem. Al cap i a la fi, la copla m’ha acompanyat sempre, encara que fes glam, amb Old Hollywood Glam, o swing. Soc molt camaleònic. Porto deu anys fent jazz, però vaig ser rocker i vaig tenir grups de versions de cançons de Deep Purple o Led Zeppelin. Vaig on m’agrada anar. I tenia un compte pendent amb la copla i amb el flamenco.
"Les meves primeres trobades amb la música van ser amb la copla. M’embolcallava en la manta de l’àvia i em posava uns talons. Sempre em va tirar molt el travestisme i la dissidència, des de petit"
Quin és l’origen d’aquest compte pendent? Ve dels meus avis andalusos. El meu avi cantava per Rafael Farina i Antonio Molina. La meva àvia cantava copla: Juana Reina, Concha Piquer. No obstant això, he de confessar que em feia una certa por aquest acostament per la fama de caspa que va arrossegar la copla durant molt de temps, però li vaig voler donar el meu toc amb el jazz. En aquest sentit, em va donar tranquil·litat descobrir aquell projecte de Martirio i Chano Domínguez, aquella valentia.
No et va fer por entrar en un camí trillat? Sí. Em vaig dir: “Compte, no facis una còpia d’allò”. Crec que li he aplicat un toc personal, utilitzant la veu com un instrument, convertint l’espectacle en quelcom experimental en diversos moments. Per exemple, porto un processador vocal per aconseguir efectes de “reverb” o “delay”, però sense “autotune”, que consti. A “Coplazz” hi ha moments més pròxims al swing o al neosoul, com amb “La leyenda del tiempo”. Interpretem també “Canción del fuego fatuo”, de Manuel de Falla, que forma part del cançoner espanyol.
I “Campanera”... Sí, i “Tatuaje”, “Te he de querer mientras viva”, “Se nos rompió el amor” i “La bien pagá”.
- Concert de Marc Uroz a la Nova Jazz Cava
- Lluís Clotet
Amb quins criteris de selecció? Per triar el repertori hem tingut en compte una visió queer i LGTBIQ+. Les folklòriques no haurien estat ningú sense els mariques, i el mateix a l’inrevès. Ja ho va cantar María Jiménez. Hi ha connexió entre tots dos mons. Per exemple, amb les lletres de Rafael de León. Les cançons de Quintero, León i Quiroga són un referent clar en aquesta connexió. També Federico García Lorca, encara que en el seu cas vinculat al flamenco. No es pot parlar de la copla sense aquests personatges, o sense Miguel de Molina o Antonio Amaya.
"La imposició de la cosa pura no deixa de ser una idea amb tints supremacistes. No deixa de ser colonialisme"
Com de complicat és trobar l’equilibri? Et preocupava caure en estereotips? Deixo ben clar que no proposem una copla amb faldilles de volants, amb tots els respectes. Donem una oportunitat a enllaçar la tradició de la copla amb la modernitat. Crec que el resultat és per a tots els gustos.
També per a aquells d’òptica més ortodoxa? Bé, depèn de l’ull amb què ho miris. Si és amb mirada purista, potser no, però ni des del terreny de la copla ni des del jazz. Crec que va ser Camilo José Cela qui va dir que hi havia qui el considerava un geni i qui el considerava un ignorant, i que possiblement ell era les dues coses. Potser jo no soc prou flamenco per als més flamencos o prou jazzístic per als molt jazzistes...
La puresa
Tens diverses ànimes musicals i ara n’encaixes dues, però precisament el jazz ha begut, i continua bevent, de la seva permeabilitat. El jazz sempre s’ha nodrit d’heretgies i crec que hem avançat com a civilització amb la mescla i les anomenades apropiacions. La imposició de la cosa pura no deixa de ser una idea amb tints supremacistes. No deixa de ser colonialisme.
La mescla de copla i jazz deixa espai a la improvisació pròpia del gènere jazzístic? Sí, per descomptat. Hi haurà copla i jazz amb estàndards de l’un i l’altre, i de la improvisació no se salva ningú!
