Amb ella arriba la frescor al pati, però potser la frescor del capvespre s’entrellaçarà ràpidament amb el foc del blues. Marian Barahona Blues Reunion obrirà aquest divendres (22 hores) la 26a edició del cicle d’estiu Jazz a la Fresca al pati de la Nova Jazz Cava de Terrassa. La Marian és d’Esplugues de Llobregat, cultiva la universalitat del jazz amb ànima de blues. És cantant de matisos i mescles, però, sobretot, és un somriure perenne.
Un altre cop per aquí. Recordes la primera vegada que vas venir a Terrassa? Fa molts anys! El 1999 vaig venir amb Lucky Guri i després, amb altres projectes, com Justerini & Blues. He participat en el Pícnic Jazz... Potser he vingut a Terrassa vint vegades. Aquesta ciutat té molta importància a la meva vida.
Imposa la Nova Jazz cava, malgrat el costum? Es tracta d’un lloc entranyable i el públic de Terrassa és molt especial. A mi em transmet una sensació d’exigència relacionada amb l’amor que es percep aquí per aquesta música. Creix el respecte perquè notes que estàs tocant i cantant per a un públic que hi entén. I, de manera inconscient, s’incrementa l’autoexigència. Només entrar a la Cava m’envaeix la impressió d’endinsar-me en una església, un temple del jazz. És un lloc molt inspirador.
“Només entrar a la Cava m’envaeix la impressió d’endinsar-me en una església”
Marian Barahona Blues Reunion. Quan i per què va néixer aquest nou projecte? Fa dos anys, al Festival de Blues de Cerdanyola, em van demanar que muntés un projecte per a aquella cita, quelcom que em vingués de gust, una cosa alegre i explosiva. I tenia ganes d’ajuntar amics músics amb els quals havia compartit altres projectes, gent a la qual estimo i que percep la música de manera similar a la meva. M’encomanen una gran energia. I vam veure que aquella barreja era el símbol de l’explosivitat requerida. Pensàvem que tot quedaria en un primer concert, però l’experiència va ser meravellosa i vam decidir donar-li més recorregut. Tot flueix amb uns companys amb gran predisposició, que t’ho posen tot molt fàcil.
Què pot esperar el públic en aquest concert inaugural del Jazz a la Fresca? Molta canya? Sí, molta canya. El repertori és molt eclèctic, perquè el blues té molts subgèneres, és molt ric, i oferim un homenatge a autors i intèrprets icònics d’aquesta música, de Big Bill Broonzi a Duke Ellington, passant, per descomptat, per Aretha Franklin, Etta James, Nat King Cole i Bonnie Raitt. Obrirem el concert amb Peggy Lee.
Què significa el blues per al jazz i viceversa? Bona part del jazz és blues, i aquest va ser un dels ingredients que, al costat de músiques com els espirituals negres i el ragtime, van confluir per a la creació del jazz primigeni a Nova Orleans. Amb el pas del temps els gèneres es van ramificar molt. Molts subgèneres no sonen res a blues i nosaltres fem alguns temes que no sonen res a jazz.
I què significa el blues per a tu? M’agraden molt els estils d’arrel afroamericana. Toquen un espai que m’emociona. El blues serveix per expressar un ventall molt ampli d’emocions. La festa i la tristor es comparteixen des d’un lloc fort. Hi ha buit per a la reivindicació des de l’enuig, també per a la dolçor. En acabar el concert et sents desfogada i alhora recarregada.
En aquests temps de metralla musical, sobreconsum, reggaeton, trap i altres, com es pot acostar el jazz i el blues a la joventut? Crec que hi ha motius per a l’esperança. Dono classes de cant modern a El Musical, un centre de Bellaterra. Tinc alumnes amb les quals comparteixo llistes de cançons. Jo escolto la seva música i elles la meva. I a vegades s’enlluernen amb una cançó determinada: potser de vint cantants de jazz, els agraden dos. Hi ha una escletxa per on entra la llum. El que passa és que molts joves no coneixen determinades músiques i no tenen possibilitats d’escoltar-les i d’incorporar-les com quelcom personal. Però tinc alumnes que al·lucinen amb Samara Joy, per exemple. I després, els prejudicis es perden.
- La Marian obre el cicle d`estiu Jazz a la Fresca aquest 11 de juliol
- Nebridi Aróztegui
Portes més de 25 anys de trajectòria a l’esquena. Com s’ha transformat el panorama en aquest temps? L’escena ha canviat moltíssim. L’ofici és complicat. No conec ningú en aquest món que no hagi de fer 80 coses per quadrar els números. Cobrem el mateix que vint anys enrere. El caixet va baixar amb la crisi econòmica i després amb la pandèmia, i cada vegada hi ha més músics de tots els instruments, i més cantants. A nivell musical, és increïble la qualitat i la varietat. Però a Barcelona l’escena està cada vegada pitjor. Hi han tancat molts locals i és molt difícil tocar en directe.
Estudiaves econòmiques. No et penedeixes del pas que vas fer dedicant-te a la passió musical? No. A casa meva no hi havia tradició de músics, però a un germà meu li agradava el jazz i jo vaig anar-hi al darrere. Els pares deien: “La nena se’ns perd...” Vaig conèixer cantants com Ella Fitzgerald o Billie Holiday. I vaig acabar contactant amb Lucky Guri en un piano bar. Vaig sortir a l’escenari gairebé com a espontània... Vaig estudiar al Taller de Músics mentre assajava divendres, dissabtes i diumenges amb un grup d’amics en un local que nosaltres mateixos vam insonoritzar. Vam crear un combo casolà. Hi ha moltes maneres de gaudir de la música, i impartint classes també la gaudeixes, i n’aprens. I resulta una experiència fructífera per estructurar la ment i adonar-te del que no saps.
Amb La Vella Dixieland vas recórrer escenaris de tot Europa. Què roman d’aquella etapa? Era una col·laboració que al final va durar molt de temps, vint anys o més. Va ser una gran escola. Jo era una més al costat de persones que en saben molt, que són molt autèntiques i formen una gran família, un recés de pau que s’acaba transmetent al públic. Si en un grup hi ha tensió mai completes el necessari viatge a l’interior.
Assaig rere assaig, concert rere concert, festivals i més festivals. Com s’evita la desídia? Com es renova un músic? Això és una feina, és clar, però té particularitats. Quan canvies de projecte estàs en cerca constant, evoluciones, mai estàs contenta. L’escenari mai és el mateix. Per a mi aquesta renovació seria difícil sense aquests factors. M’agrada molt improvisar. Cantem com som. Hi ha gent que necessita la sensació de control continu. Jo em puc permetre l’exposició a l’error. No la visc amb l’ansietat d’altres persones. Molts músics de jazz han usat l’error per fer coses diferents. Miles Davis, per exemple, ho va fer amb un error de Herbie Hancock en un acord.
