És el baixista de Doctor Prats. És el baixista, sí, també, de Sopa de Cabra, qui li havia de dir. “Quan estan endollats, no hi ha ningú com ells”, diu Miki Santamaria. Viu en un núvol i aquest diumenge, 7 de juny, farà dos concerts benèfics amb la seva banda terrassenca.
Sempiterna gorra, sempitern somriure, reparteix salutacions a casa seva, perquè la cita és a casa seva, a la seu d’El Social, on rondava entre les cadires quan era un nen que volia ser músic, on assajava quan era un adolescent amb aquell primer grup, Hemisferi Centre, germen d’una carrera tan intensa com extensa. Porta tatuades les siluetes dels integrants de The Beatles. Hi ha qui s’acosta a Miki Santamaria a demanar-li que el seu grup toqui “Rockamboleska” aquest diumenge, i el Miki somriu. Assenyala el logotip de l’entitat: “El va dissenyar el meu pare”. Aquest 7 de juny, Miki Santamaria i els seus companys, els Doctor Prats, seran (de nou) profetes en la seva terra, el seu lloc en el món, per partida doble i en cercles concèntrics: tocaran al Teatre Principal en una sessió a les 12 del migdia i en una altra a les 18 hores, tot plegat per col·laborar en la campanya de micromecenatge per acabar les obres del Teatre Regina, l’antic teatre del Centre Cultural El Social. Miki Santamaria és (també), baixista de Sopa de Cabra des de fa un parell d’anys. El que faltava.
L'entrevista
Tot plegat, sense cap antecedent familiar en la música... Soc el primer músic de la familia. Jo dibuixava molt bé, però em vaig desviar. Amb 10 anys vaig sentir algú tocar el piano, i em vaig enamorar. Aquella connexió de so i passió... Era com tenir una Play Station amb un número infinit de jocs. Vaig començar a tocar el piano com boig, de manera obsessiva, com havia fet abans amb el dibuix. A més, un company tocava la guitarra. I amb 12 anys van comprar-me'n una. Era encara més divertit allò de rascar! I amb el Marc Riera vam muntar el que va ser meu primer grup, Hemisferi Centre. Aquí assajàvem. Jo era el teclista.
Però el baix es va acabar imposant... Li agafava el baix al company que el tocava, perquè jo tenia més nocions d’harmonia. Ell feia el que podia. I de tant agafar-lo, vaig pensar: “Potser he de ser baixista”. Crec que en aquestes decisions també influeixen les personalitats. No m’agrada gaire el protagonisme i el baix encaixava molt bé en aquest perfil.
Vas canviar la posició al terreny de joc? Sí. Jugava més endarrerit, però en aquestes posicions també tens responsabilitats. El Xavi o l’Iniesta potser sortien menys a la foto, però empenyien d’allò més en l’assoliment col·lectiu. Als 16 anys ja era baixista, i fins ara. Els baixistes van molt buscats i a Barcelona em sortia molta feina. He participat en més de 200 bandes, unes 50 de les quals fixes.
“Si miro al Miki dels 10 anys, crec que em reconeixeria. I es tornaria boig”
Tens 41 anys. Fa dos, amb 39, et va arribar l’oportunitat de ser membre de Sopa de Cabra. I allà segueixes, gira rere gira. Com va sorgir l’oferta? Jo havia tocat amb Discípulos de Otilia després de passar per La Carrau. El trompetista de Discípulos, el Pep (Arimont) compartia pis amb Gerard Quintana, que li va comentar que el Cuco Lisicic estava malalt i necessitaven un baixista de substitució. I el Pep li va dir: “Truqueu al Miki”. I es veu que Pep Thió (guitarrista de Sopa de Cabra) em tenia ben considerat. I resulta que el Cuco i jo ens seguíem per Instagram. Tot es va desenvolupar a tres bandes. Al mateix Cuco li va semblar perfecta la proposta. Va arribar a dir-me que era fan meu! Ja porto gairebé 40 concerts amb ells. I pensava que no en faria cap!
Per què? El titular és el Cuco. Ell té moltes ganes de tocar, però la salut no el deixa fer-ho. Primer em van deixar clar que jo romandria a la banqueta. Em pagarien per cada “bolo” com si toqués, encara que no sortís a l’escenari. Sempre tinc aquesta incertesa, però, de moment, estic gaudint molt. Els he agafat molt d’afecte. M’encanten.
- El baixista, a l`entrada del Teatre Regina, en obres
- Nebridi Aróztegui
Com són des de dins? Un grup curiós. Divaguen una mica, tenen dubtes, inseguretats, coses dels grups d’abans... Però quan estan endollats, no hi ha cap altra banda com ells. El Josep posa ordre musical, però ha passat una època complicada i no vol manar molt. El documental dedicat a la banda és transparent. Són tal qual es mostra. No són colegues entre ells, sinó un matrimoni de conveniència, com passa en altres grups. No queden després de la feina i no es van veure durant una dècada. Potser es van trobar al principi, fa 40 anys, de la manera més tonta. No és el primer cop que passa. Salvant les distàncies, a nosaltres ens va passar amb Hemisferi Centre. El Marc i jo érem érem amics de sempre, però la resta, no. El Pep tocava amb el Cuco, van muntar un grup, el Gerard passava per allà...
“Ja havia aconseguit credibilitat, però tocar amb Sopa de Cabra és la cirereta”
Gerard Quintana és com sembla? Quant a aires de grandesa, el Gerard en té 0. És com el veieu, humil, però molt intens, i conversador. No va d’estrella, però es posa molt nerviós abans dels concerts i pot pagar-ho amb qui tingui davant. És molt punky i li agafen rampells. Ha de treure immediatament el que porta dins. “Si m’ho deixo dins, és càncer”, diu.
Com porten els membres de Sopa de Cabra l'etiqueta de "rock català" amb certes connotacions no estrictament musicals? Què pensen del fet d'haver estat bandera política? Semblava, i sembla, que el català sigui un estil, però no ho és. Existeixen grups molt diferents cantant en català, amb normalitat. Nosaltres, Doctor Prats, cantem en la nostra llengua i sí, la volem promocionar de manera conscient. Però altres bandes simplement fan ús del català perquè és la seva llengua, perquè els hi surt així. Era el cas de Sopa de Cabra. Ells són, sobretot, rockers. Mai van voler ser bandera de res, encara que se'ls va agafar com a bandera des d'instàncies polítiques.
Com avalues el panorama musical actual a Catalunya? S'ha perdut autenticitat? Molts grups de rock, alguns dels quals molt populars, tiren molt de bases programades i això em grinyola una mica. No hi ha policies per regular-ho, però sí que considero que l'opinió pública hi ha d'intervenir. Vaig fer un post criticant aquest panorama a Catalunya i va donar molt a parlar. Sembla que algunes bandes han pres consciència d'això.
Als darrers dos anys tens la impressió de viure en un núvol? Soc conscient que estic vivint una de les coses més increïbles de la meva vida. Soc membre d’un grup del qual era fan! És un assoliment que poques vegades es pot complir. Es podria dir que he tocat sostre, potser, no sé. És molt especial estar en l’escenari tocant cançons mítiques. Jo tenia 15 anys quan Sopa de Cabra va treure “Camins”. Vaig créixer amb ells. La meva germana al·lucina, encara no s’ho pot creure.
Però no t'ha tocat la loteria sense comprar números. Ja tenies una trajectòria contrastada. Bé, crec que ja havia aconseguit credibilitat i cert prestigi, amb un currículum extens, però Sopa de Cabra ha suposat la cirereta del pastís. M’al·lucina llegir crítiques subratllant que ara els Sopa “sonen increïble” i penso: “Vaja, en part ha de ser gràcies a mi”.
No et cansa aquesta reinvenció constant, cada dia, amb grups diferents? No em cansa perquè estic enamorat de la música, del directe i de tota la resta, de la música en general. Sempre pondero tres criteris per acceptar un projecte: que la proposta vingui de bona gent, que sigui de bona música i, per descomptat, que paguin diners. Almenys s’han de complir dos dels criteris. M’he trobat tot tipus de combinacions, però un tres de tres és el gran triomf.
Però com es canvia el xip? És inevitable restar importància als altres projectes quan ets el baixista de Sopa de Cabra? Pot ser que sí, doncs al costat de Sopa de Cabra tothom es queda petit, però són projectes diferents i potser la lectura és al revés. En Doctor Prats fem coses molt més avançades i complexes, molt sofisticades. Sopa de Cabra practica el rock de tota la vida, però molt ben fet. I jo soc molt diferent en un i en un altre àmbit.
- Miki Santamaria, al Social
- Nebridi Aróztegui
De quina manera poden influir per a Doctor Prats les experiències acumulades en altres projectes? Tot ens influeix a tots. L'any passat vaig tocar tres mesos amb La Fúmiga i després sí que vam aplicar a Doctor Prats alguns conceptes i fórmules d'allò. Per exemple, un directe molt potent que anava amb el nostre estil. La Fúmiga posava una marxa més en la conducció dels concerts, enllaçant els temes, amb una energia que en Doctor Prats no teníem. Hem canviat i el nostre directe és molt potent.
La doble sessió
Com van les sensacions de cara als concerts d'aquest diumenge? Seran uns “bolos” molt especials i aquest comentari no respon a un clixé, sobretot pel que fa al Marc (Riera) i a mi. No ho faríem si no estiméssim tant aquesta casa. I hem contagiat l’entusiasme a la resta del grup. Per a nosaltres és molt important aportar el nostre gra de sorra a la causa del Regina. I tant de bo el primer concert que se celebri al nou teatre sigui de Doctor Prats. Ja estava tancat quan vaig néixer, però tothom en parlava. Al Social feia els Pastorets amb el Marc. Aquí m’he criat. Em ve de família, de sang. Si tinc fills, els apuntaré a l’Esbart Egarenc.
Adaptareu de manera molt especial la proposta a l’esdeveniment? El concert serà més curt que un de normal, però igualment elèctric; un concert a l’ús, però en un lloc especial i per un motiu especial. Molt pròxim, com sempre que toquem a casa. Volem aixecar al públic dels seients.
Què diria el Miki de fa 30 anys del Miki actual? Si miro al Miki dels 10 anys, crec que em reconeixeria. I es tornaria boig. Seria superfan de mi. Crec que he fet feliç a aquell nen del piano.
