El passeig del Vint-i-dos de Juliol és avui una via clau que recorrem cada dia a peu, en cotxe, bici, bus o patinet. Però el soterrament de 1994 i la posterior transformació de l’avinguda, inaugurada el 7 de juliol de 1996 amb una pedalada popular encapçalada per l’alcalde Manuel Royes, van anar més enllà de la mobilitat.
El projecte va ser elaborat pels arquitectes germans Canosa i Francesc Duran. Per a l’exgerent d’Urbanisme, Pere Montaña, la intervenció va suposar un pas històric en “l’escala de les intervencions que pot afrontar una ciutat” i va fer creïble que podia assumir projectes d’aquesta dimensió.
L’obra del soterrament va costar 4.300 milions de pessetes (26 milions d’euros), pagada en part amb un fons FEDER que premiava plans urbanístics amb abast social i cultural, i es va allargar dos anys i mig. La urbanització del passeig va durar dos anys més.
“Una cosa és urbanitzar dos carrers o fer una placeta, i una altra treure una infraestructura que teníem a la memòria i que dividia la ciutat”, afegeix Montaña. Això va permetre eliminar dos quilòmetres de vies entre la carretera de Rellinars i el carrer de Prat de la Riba, un fet que va cosir els barris del nord i el sud. Ja ningú s’imagina una Terrassa amb el tren passant pel mig i dividint-la.
Segons Montaña, el punt d’inflexió per atrevir-se amb el soterrament va arribar amb l’embranzida olímpica de l’any 1992. Va ser una obra d’enginyeria complexa per anivellar-ho tot respectant dues cotes intocables: els ponts de la Rambla i de la riera de les Arenes. L’esforç va ser tal que el darrer tren exterior va passar el 27 de maig de 1994 i el primer soterrat, el 29 de maig.
Trens a tocar de les finestres
Les gestions als despatxos van ser dures. L’equip del regidor Antoni Prunés i els tècnics van negociar un conveni a diverses bandes amb la Generalitat, el Ministeri i Renfe per esborrar els cinc passos a nivell, que altres encara ara pateixen. Mentre s’executava el gruix de les obres, els combois circulaven per un lateral, passant a tocar de les finestres. “Va ser una obra difícil, però com que era tan desitjada, gairebé no hi va haver debat en contra”, sosté Montaña. La gent assumia que per trencar la frontera calia aguantar les molèsties.
L’actuació “va suposar un canvi extraordinari en les relacions nord-sud, va eliminar la inseguretat de les vies i va fer desaparèixer aquelles calçades laterals exigües”, apunta Montaña. Va ser un projecte de ciutat, a l’altura del parc de Vallparadís o l’allargament d’FGC. Es va crear habitatge, zones de vianants, i molt a prop es van situar equipaments com l’INS Montserrat Roig o la Biblioteca Central.
Pere Martínez, veí i expresident de l’Associació de Veïns de Sant Pere, evoca els passos a nivell i les esperes de “mitja hora” amb les barreres abaixades. En fer balanç, reflexiona: “No es tracta només de celebrar-ho, sinó de reflexionar sobre com hem canviat. El soterrament va millorar la seguretat, però també va doblar la població i va diluir la identitat del barri i el tarannà del petit comerç. Els més grans recorden bé aquella època i volem que els nouvinguts sàpiguen d’on venim”.
Un pol comercial?
No tots els reptes es van assolir. Pere Montaña admet que es va desaprofitar el potencial: El Corte Inglés no va ser la locomotora comercial que s’esperava i van proliferar botigues de baix cost. Tot i recosir el centre amb Sant Pere, al passeig ha mancat d’empenta. “L’espai central de l’estació hauria de tenir unes dinàmiques urbanes molt més potents”, remarca. Un exemple és el nom de l’Estació del Nord per tradició, tot i que hauria de dir-se Estació Central. “Per què es deia del Nord? Perquè era al nord, allà arribaven els magatzems tèxtils, però la ciutat va créixer cap a la zona esportiva i el Poble Nou, i la barrera s’havia de superar”, detalla Montaña. El Vint-i-dos de Juliol és, sens dubte, una gran avinguda; però encara busca avui la seva màxima expressió com a eix vertebrador.
Una projecció fotogràfica per rememorar les obres
Per rememorar l’abans i el després del nou passeig sense vies a peu de carrer, l’exdirigent veïnal, Pere Martínez, va impulsar dimecres passat un acte commemoratiu al Centre Parroquial Santa Creu. La trobada va consistir en una xerrada i una projecció fotogràfica amb unes 90 imatges que documenten fil per randa com van avançar les obres entre els anys 1992 i 1996, la gran majoria pertanyents al fons del fotògraf Rafael Aróztegui, però també del col·leccionista Eduard Segura i de l’historiador Joaquim Verdaguer (1945-2022). A banda de la projecció, a l’entrada es van exposar les fotografies més significatives. L’objectiu de Martínez ara és formar un grup de treball estable per recuperar la memòria local de cara als 170 anys del mercat de Sant Pere i el 125è aniversari de la fundació del barri.
L’acte d’inauguració de l’estació subterrània, amb presència del ministre Josep Borrell, el conseller Josep Maria Cullell i la presidenta de Renfe, Mercè Sala, va ser el colofó d’un esforç entre administracions que va culminar amb la pedalada popular de 1996. El nom del passeig, batejat el 1883, recorda el fet d’armes del 22 de juliol de 1872. Sense vies, fa trenta anys el vial va guanyar arbrat, bancs i vianants.
