Miquel Lligadas, artista: "Soc el millor pacient de mi mateix”

Miquel Lligadas va començar als 17 anys amb rotring i obsessió. Ara exposa a l’Ateneu Terrassenc, fins al 8 de maig, un cal·ligrama ignot, vel·leitats i bagatel·les, formes arrodonides i de interpretació onírica, obres fetes amb llapis de color, i cinc joies.

Al carrer de Sant Quirze de Terrassa s’han instal·lat ressonàncies surrealistes, tubs enfilats en uns altres, verds tènues i taronges tebis, algun to de lila esvaït. Fins al 8 de maig,  l’Ateneu Terrassenc acull “Cal·ligrama ignot i demés vel·leitats i bagatel·les”, una mostra de Miquel Lligadas i Pujadas, pintor, creador de joieria, escultor que en la seva fecunda carrera ha realitzat una vintena d’exposicions individuals i ha participat en 16 de col·lectives. Terrassenc nascut a Sitges, ha exposat a tot arreu: fora de Catalunya, a Madrid, a Andorra, a Alemanya, a Suïssa, a Boston, a Itàlia, A Terrassa, mitja dotzena de vegades.

Abans de l’actual, l’estiu passat, va presentar “Clofolles” al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). Era un seguit de 40 obres escultòriques elaborades en alumini de fundició i policromades una a una. La clofolla és la cobertura dura de determinats fruits. Aquestes de Lligadas no havien estat exposades mai de forma conjunta. Deia l’artista que, de vegades, pensava que l’obra mai exposada abans deixava de tenir vigència quan passava massa temps. Ell mateix es rectificava: “Res menys cert. Tot té el seu moment, com bé deia Rainer Maria Rilke”. Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, ha fet obra pública a Corea del Sud. Té un màster en Artteràpia per la Universitat de Girona, i treballa impartint classes d’aquesta matèria en un centre pel tractament i la reinserció de persones addictes. 

L'entrevista

Hi ha vasos comunicants quan entres a l’estudi i quan imparteixes classes com a monitor tallerista? No. Separo les dues activitats. A més, si els assistents a les sessions vinguessin voluntàriament, tot seria molt diferent.

Per què? Potser un de cada 20 s’hi llença després a l’art, però la resta no es mostren  precisament atents. Sí és cert que alguns alumnes han optat després per estudiar ells mateixos artteràpia. Peró al centre on treballo no venen de manera voluntària. Si, quan jo estudiava el màster, ens haguessin demanat fer la vertical recitant García Lorca, ho hauríem fet.

Què és aquest cal·ligrama ignot exposat a l’Ateneu Terrassenc? Es tracta d’un conjunt de 16 peces que, en realitat, és una de sola.

I les vel·leïtats i les bagatel·les? Les integren cinc peces de joia escultórica i 10 obres sobre paper. Tot plegat és una selecció específica que forma part d’una sèrie de papers.  

Per què treballes en aquest format? Fa anys que em va sorgir aquesta manera de treballar, damunt la taula, sense artefactes, amb llapis de colors quan l’habitual és fer-ho amb aquarel·la o amb acrílics.

Per quins motius? Per economia de recursos i per immediatesa. Amb poc fas molt. El resultat que pretenc és una espècie d’escultura sobre paper, una cosa no massa usual. És un procediment una mica menystingut, considerat per sota de l’oli o l’aquarel·la. En principi, feia els dibuixos només per a mi, però em van convidar a l’Ateneu Terrassenc i vam veure que era un lloc adequat per a aquesta exposició. Això és com un bolet estrany dins de la meva obra. 

Una obra marcada molt per l’activitat escultòrica. He fet molta escultura i canvio contínuament de materials. Ara treballo molt amb la fusta de roure. 

A banda del procediment creatiu, què hi ha darrere? Em costa parlar d’una temàtica concreta, però faig dibuixos amb voluntat volumètrica sense tenir volums. 

I des del punt de vista conceptual, quin n’és el fil conductor? Potser la presència i el silenci, que constitueix el meu dia a dia. I al maig faré 69 anys. Si no ets present en el món, no fas res que valgui la pena. 

I el silenci? El silenci és una gran companyia.

Quin ànim empeny la teva obra, quin substrat? Stefan Zweig, a “El misteri de la creació artística” va establir un paral·lelisme entre els motius de l’artista i els de l’assassí confés, el que davant el jutge declara que no sap per què ho va fer, ni podia descriure com ho va fer. Aquella acció va venir sobre ell sobtadament. Pensava que calia fer-ho.

En el teu cas, ha estat així des de sempre? He dedicat tota la meva vida a l’art. Amb 17 anys vaig fer la meva primera exposició, de dibuixos realitzats amb rotring. Eren obres lliures i surrealistes influïdes de manera determinant per Joan Ponç.

Precisament una obra de Joan Ponç forma part de l’exposició de la Col·lecció MACBA a la Sala Muncunill. No el coneixia de res, al Ponç, però vaig veure una exposició amb quadres seus i allò va ser com rebre un cop de puny en la panxa. Vaig córrer a casa a fer dibuixos, a treballar com Joan Ponç. Ho vaig fer de manera artesanal, maniàtica, obsessiva. 

Segueix present la seva influència en la teva trajectòria? Ara el trobo pesadíssim.

“Arriba el moment en què la cosa ja funciona per inèrcia, sense preocupar-te de com”

Ha estat substituït per altres artistes? He passat per moltes etapes amb milers de noms, però arriba el moment en què la cosa ja funciona per inèrcia, sense preocupar-te de com.

En quina inèrcia et trobes treballant actualment? Ara estic doblegant papers i mullant-los. D’això sortirà alguna cosa que està a les beceroles, potser joieria escultòrica. Em sorprèn el fet d’adonar-me que mai sé per on tiraré. I després, tot va molt ràpid.

Això mateix diuen molts escriptors respecte de l’elaboració de les obres. A vegades, tenen vol propi... Clar. Aquest terror de la pàgina en blanc! I la música, d’on surt?

L’art, aplicat a tu mateix, és una forma de teràpia? Sí, crec que la creació artística em serveix per exorcitzar dimonis. Soc el millor pacient de mi mateix.