La fascinant història de set joves de Terrassa durant la Guerra Civil

Aquesta és una síntesi de la fascinant història de Joenter Balliman, o, respectant l'interès i la factura de l'autor, JOENTER BALLIMAN, en majúscules, en breu s'explicarà el perquè. L'historiador Josep Lluís Lacueva (1961) ha espigolat durant dos anys dietaris o assajos escrits pel terrassenc Pere Masana entre el 1937 i el 1939. Tanmateix, ha analitzat a fons el voluminós epistolari format per 1.104 cartes i targetes postals entre un grup d'amics (inclòs el Pere), alguns dels quals, parelles. Cada membre del grup enviava algunes circulars a JOENTER BALLIMAN, que no era sinó un acrònim constituït pels noms de les noies, el nom de pila, i pels cognoms dels nois, que construïen el suposat cognom del misteriós personatge. Així, amb els noms de Joana Pagès, Engràcia Armengol i Teresa Serarols va néixer JOENTER. Així, amb els cognoms d'ells, va néixer BALLIMAN: Joaquim Ballbè, Salvador Llimona, Pere Masana i Pere Anglada. Amb tot plegat, Lacueva ha escrit una obra de 1.106 pàgines: "Els moments decisius de JOENTER BALLIMAN. Cartes i dietaris des del front i la rereguarda (1936-1939)", un fresc de la Guerra Civil viscuda per set joves egarencs vinculats al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM).

En el cas de les comunicacions d'interès col·lectiu (162), cada combatent al front enviava les cartes a la seva respectiva promesa, la qual mecanografiava els originals que tornava a lliurar a la resta de companys i companyes del grup,  garantint que tothom rebia la mateixa informació. Es diria que van inventar l'antecedent del WhasApp. Això explica l'historiador, que aquest dilluns va presentar l'obra en un acte organitzat a LaFACT per la Fundació Torre del Palau, editora d'un text que reconstrueix instants de vida, relacions, ideals i desenganys, anant més enllà de l'estricta recerca local sobre la Guerra Civil a Terrassa. Com destaca la fundació, el treball és "tota una contribució a l'enriquiment del coneixement històric i, certament alhora, un exercici de memòria democràtica, rescatant vivències personals i col·lectives, naufragades en el riu de l'oblit de la Història".

La recerca s'ha revelat com "una aventura apassionant", en paraules de l'autor d'aquesta criatura que, admet, "ha nascut amb un relatiu excés de pes". Apassionant, sí, però no individual sinó polièdrica, amb molta ajuda. La primera, la dels descendents d'aquells nois i aquelles noies. L'origen de la indagació del professor Lacueva es remunta a l'any 2002, quan Jaume Canyameres va informar l'historiador de la troballa de material sobre aquell grup. Diversos avatars van impedir llavors a Lacueva abordar el repte, però fa dos anys va decidir submergir-se de ple en un oceà d'escrits format per 1.104 cartes i set dietaris que va classificar "com en un laboratori químic" per  acabar seleccionant 180 epístoles (els dietaris, tots).

És comú que els historiadors se situïn en el cim de la muntanya per talaiar des d'allà el material objecte d'estudi. Amb la història de JOENTER BALLIMAN, Lacueva ha preferit treballar "fent escalada" per trobar-se amb les històries dels joves que supliquen a les seves estimades que els escriguin, que comparteixin els seus estats d'ànim, les seves ganes de lluitar per la República, la fam, el fred, la por als bombardejos i el foc dels morters, l'angoixa de les bales.

Els infiltrats

A tall d'exemple sobre alguns dels episodis reflectits en l'obra, l'historiador va al·ludir als fets de maig de 1937, aquella guerra civil dins de la Guerra Civil (com moltes altres microguerres intestines), "sabeu erl que ha passat a Barcelona?", la utilització d'aquell conflicte com a pretext per a l'extermini del POUM; i va recordar el paper dels 30 infiltrats falangistes (nom clau: Córdoba) que sembraven discòrdies i confusions en l'heterogeni i mal avingut bloc republicà a Terrassa i que segurament van sostreure documents després incriminatoris; per exemple, contra els membres d'aquella curiosa germandat anomenada JOENTER BALLIMAN. Aquella germandat que es transmetia informacions sobre les cares demacrades de molts egarencs, sobre l'augment del nombre de ferits que arribaven a la ciutat, sobre l'escassetat de pa. Aquella germandat que volia "sol, aire, llum i llibertat" i un dels membres de la qual va guardar les seves cartes al fons del pati de la seva família, ben endreçades.

Josep Lluís Lacueva no es vanagloria d'imparcialitat; al revés. "Si que he intentat oferir una explicació històrica el més honesta possible", va declarar aquest dilluns després que l'escriptor Vicenç Villatoro, una de les persones de confiança a la qual va consultar el seu projecte, subratllés tant la rellevància del "tresor documental" a disposició de Lacueva com la traducció final en una obra amb sentit narratiu, allunyada de la mera acumulació de cartes i dietaris escrits entre la necessitat ia la foscor, amb e lpaper escàs, amb un llum d'oli, amb el cansament acumulat i la picor dels polls sobre la pell.

"Tots hem llegit dietaris que eren llegendes o reculls de premsa, però aquests, amb voluntat de deixar constància, amb aquesta presència personal, col·lectiva i ideològica, són excepcionals", va indicar Villatoro abans de recalcar que també els protagonistes "eren excepcionals". L'escriptor va destacar la immediatesa dels escrits, amb els quals "parla la vibració del cor", aquelles veus "de persones joves (al voltant de 20 anys), enèrgiques, amb un gruix humà molt considerable". La Joana, l'Engràcia, la Teresa, el Joaquim, el Salvador, els Peres, estaven vinculats al POUM, un moviment important "però un corrent polític que no era dels majoritaris, amb data de caducitat, un moviment amb una herència menys tangible que altres sectors ideològics", en un context de gran fragmentació " i amb moltes guerres dins de la guerra".

Segons Villatoro, el llibre de Josep Lluís Lacueva "no és una novel·la, però es pot llegir com una novel·la" que respecta una llei narrativa fonamental: anar a all' concret per explicar allò que és general.

Carta de Pere Masana a Salvador Llimona (aquest, a Torrecuadradilla, Guadalajara), Terrassa, 7 d’agost de 1937: “Hauràs rebut la meva postal comunicant-te la sort final que havia corregut la nostra Divisió. Ahir vam arribar a la nostra ciutat, on gaudirem de 15 dies de permís, passats els quals ens haurem d’incorporar a la Caixa de Recluta, per tal que ens donin la destinació que més els plagui. Heus aquí la nostra situació actual, per no alterar el nostre lema de la tranquil·litat per damunt de tot, n’estem contents a desgrat nostre, com pots i deus suposar. Ahir al vespre vam arribar, després d’haver-nos passat 24 hores fora de Bierge, dormint ajaçats pels carrers de Barbastro, esperant pacientment que el tren partís, maleint la pausa obligada de Lleida on hi vam romandre des de les 9 a les 16 hores, suant a tort i a dret i dient paraules obscenes que la guerra ha fet famoses a tot arreu”.

Aquella tarda s’havia trobat amb la Teresa.

Meyba i la bicicleta

Un va ser assassinat a Mauthausen. Altres van haver de marxar de Terrassa. Cada trajectòria vital del grup dona per a un libre. La de Joaquim Ballbé Navarro és més que singular. Aquest jove terrassenc va marxar a Barcelona un cop acabada la Guerra Civil. L’any 1943, va fundar una empresa tèxtil amb Josep Mestre Lantz, sota la denominació Textil Punto-Malla, J. Mestre, que després va experimentar modificacions: Mestre i Ballbè SRC, Promoción  Comercial  SA (aquí, amb Pere Masana), l’any 1957; Mestre i Ballbè, SA, l’abril del 1958... Entre el 1943 i el 1945, l’empresa disposava d’un petit taller a prop del Paral·lel. Els promotors tenien una bicicleta negra. Quan hi havia restriccions elèctriques, pedalejaven per accionar una petita màquina Overlock. On va acabar la màquina? A Terrassa, al MNACTEC. L’empresa de Ballbè va dissenyar i produir els primers “skijama”, un pijama de punt sense botons. A partir de 1945, va iniciar la confecció de vestits de bany de tela que eren coneguts com a Meyba (Mestre y Ballbè), la coneguda marca que després va vestir el FC Barcelona. En efecte, també Meyba era de Terrassa.