Entrevistem Tessa Julià. L’escriptora terrassenca presenta “Damunt la neu”, un llibre infantil que se serveix d’una història real, la cursa realitzada el 1925 per salvar de la diftèria un poble d’Alaska, per cantar a l’amistat i la cooperació malgrat les diferències.
Deixa clar Tessa Julià Dinarès (1952) que ella no és amiga d’impartir moralitats a tort i a dret, però el seu nou llibre, elaborat per a un públic infantil, no queda exempt de missatge més o menys implícit. Amb “Damunt la neu” (Animallibres), Tessa Julià té la intenció de reivindicar el paper d’aquells herois que es van llançar a una carrera de relleus per salvar als seus consemblants quan, el 1925, una epidèmia de diftèria va assetjar els habitants d’un poble apartat d’Alaska. Una vintena de múixers (guies de trineus) i uns 150 gossos es van alternar per recórrer en trineus els més de mil quilòmetres que separaven Nome, el poble assotat per l’epidèmia, de l’estació de Nenana, a 1.085 quilòmetres de Nome. Els medicaments eren transportats abans d’Anchorage a Nenana. Havien d’arribar en menys de sis dies. Els integrants d’aquesta llarga expedició duien una antitoxina en el que es va conèixer com a Serum Run, la carrera del sèrum. L’altre propòsit de les 128 pàgines de “Damunt la neu”, que Julià presentarà aquest dijous, 4 de desembre, a la llibreria Synusia al costat de l’il·lustrador Kim Amate (1974), és entonar un cant a la solidaritat amb ulls de nen. “És un llibre infantil, encara que la meva literatura no té edat”, sosté l’escriptora terrassenca.
Quant temps has emprat en l’escriptura de “Damunt la neu”? Aproximadament, prop de dos anys. Primer vaig escriure la història tal com va succeir, però en el resultat es repetien molts aspectes i el text era avorrit, és cert. El llibre havia de tenir més salsa. I se’m va ocórrer dotar-lo de contingut màgic, amb la conversió dels protagonistes en follets invisibles. Però no puc explicar-ho tot...
Sí com ha anat la col·laboració amb un altre terrassenc, l’il·lustrador Kim Amate... El Kim ha fet unes il·lustracions fantàstiques. Ens coneixem de fa temps i sempre ens dèiem: “Hem de fer alguna cosa junts”. Li vaig proposar aquest treball a l’editorial i el va acceptar. El procés ha anat molt bé.
"Em resulta més dificultós el fet de novel·lar un fet real, perquè la narració ha de ser fidel a la història encara que n’introdueixis elements fantàstics o de ficció"
El viatge intern de l’argument no es realitza sols en l’àmbit físic, sinó també en un apropament cultural entre els personatges? Els dos protagonistes pertanyen a mons diferents, un d’aquí i un altre d’allà, d’Alaska, i al principi no s’entenen, parlen llenguatges distints i tenen costums molt allunyats unes de les altres. Quan un parla d’un rellotge, l’altre li pregunta què és això, per a què serveix. I quelcom semblant passa quan parlen de menjar, en concret d’un plat d’espaguetis. Sembla que els infants estan molt allunyats entre ells.
Però sorgeix la màgia entre en Pere, un nen de ciutat amb asma, i la Kaya, una nena inuit malalta de diftèria. Els nens, de cultures tan diferents, es troben en un món imaginari i es fan un cop de mà.
Aquest, el de la cooperació, és el contingut simbòlic que volies transmetre? Sense caure en un missatge simple de moralitat, sí que intento explicar com es pot generar una amistat malgrat les diferències. A través d’aquella cursa per salvar vides es pot exposar que tothom pot fer el que pugui per ajudar, que la cooperació pot redundar a salvar vides.
“Al llibre sí que intento explicar com es pot generar una amistat malgrat les diferències”
A l’hora d’afrontar el repte d’estructurar i d’escriure l’obra, hi ha molta diferència entre desenvolupar una obra inspirada en fets reals i una narració creada des de la pura inventiva? Tenint en compte la meva experiència, considero més fàcil escriure una obra literària partint de la invenció total. Em resulta més dificultós el fet de novel·lar un fet real, perquè la narració ha de ser fidel a la història encara que n’introdueixis elements fantàstics o de ficció. Ja em va passar amb “No sense tu” (Animallibres, 2016), la novel·la que vaig escriure sobre el pas de Manuel Azaña, president de la II República, per Matadepera, on va romandre durant nou mesos a les acaballes de la Guerra Civil.
- Tessa Julià presentarà el seu darrer volum a la llibreria Synusia
- Nebridi Aróztegui
En el cas del nou llibre, a més, amb una història procedent de més lluny i amb un vessant tècnic... A “Damunt la neu” explico la vintena de relleus dels trineus, per respectar la història que hi ha al darrere. Per a la part més tècnica m’ha ajudat el meu fill, que va ser múixer durant diversos anys a la Vall d’Aran.
Com vas conèixer la història d’aquella dura cursa contra els temps i les inclemències meteorològiques? Coneixia la història, sobretot perquè el meu fill va adoptar un gos al qual va posar de nom Balto. Aquest era el nom del gos que es va fer famós per realitzar l’últim tram de la travessia. Però ja el meu fill em va advertir que l’heroi veritable era el Togo.
I vas decidir documentar-te sobre aquell episodi. Vaig llegir diverses informacions sobre aquella història i em va captivar. Aquella va ser una aventura espectacular i molta gent la desconeix. Calia recórrer aquells mil i escaig de quilòmetres en trineu, dia i nit, mitjançant relleus, perquè ni els vaixells podien accedir a Alaska perquè la mar estava gelada, ni els avions podien volar. A Nome hi treballaven buscadors d’or, molts dels quals canadencs, però la malaltia també va afectar els inuits, el poble indígena. Finalment, la travessa es va dur a terme en cinc dies i mig.
El gos del múixer Leonhard Seppala va recórrer 420 quilòmetres en condicions brutals, el tram més perillós. Aquest va ser un dels fets associats a aquella travessa que més et va colpir? Sense desmerèixer el paper del Balto, el Togo va ser l’heroi caní d’aquella odissea. Al Balto se li van dedicar homenatges, i té fins i tot una estàtua a Nova York. No obstant això, a poc a poc es va anar fent justícia amb el Togo, que ja té fins i tot una pel·lícula (de l’any 2019) sobre el seu paper en aquella cursa, que en aquell temps va ser seguida per diversos periòdics. Fins i tot se celebra una cursa cada any, que reprodueix aquella mateixa ruta.
El Togo arrossegava la resta del grup? No, el Togo guiava la resta; no es tracta d’arrossegar, sinó de guiar, això és el més rellevant. Els gossos guia són els més importants en les expedicions. Els gossos més forts són precisament els que estan més a prop del múixer.
