Té 24 anys. És programador de festivals i ha fet curts: “The girl with the Blurred Face”, “Pawns”, ara el premiat “Voyager”. Aquest llicenciat en Cinematografia, amb especialització en direcció, és despert en les respostes. Pablo Pagán Fernández va néixer a Madrid, però la seva família va marxar de la capital de l’Estat quan el Pablo tenia uns mesos de vida. Fins fa poc ha estat veí de la plaça del Progrés. “Estudiar a l’Escac em va portar a Terrassa, on he estat sis anys: li he agafat molta estima al Vallès. Abans tenia el concepte de la dualitat gran ciutat-poble. Aquí m’ha atrapat el concepte de ciutat tranquil·la”, diu Pablo Pagán. A Terrassa, al plató de l’Escac, va rodar els interiors de “Voyager”, el curtmetratge que va ser preseleccionat pels premis Goya (va ser el director més jove en ser preseleccionat) i amb el qual va guanyar el premi Cortos Divinos, el ScreamFest Film Festival i el premi Fora de Pla de l’Infest, festival internacional de curtmetratges de terror, gènere fantàstic i freak de Rubí. Aquest director de 24 anys, que treballa de supervisor de distribució, és una de les promeses de solidesa emergent del panorama cinematogràfic espanyol.
La protagonista de “Voyager”, Camila, és una conductora de camions adaptats per a festes clandestines. Unes misterioses píndoles li permetran abandonar el seu cos i recórrer el món amb una presència immaterial. Com va néixer la història i què hi ha al darrere? És el treball final de grau. “Voyager” és una història molt humana que aborda la necessitat de connexió. Darrere la parafernàlia dels viatges astrals subjau la història d’una noia que no és capaç de connectar amb l’entorn amb el qual vol fer-ho. Tractem de plantejar com una necessitat et pot conduir a una cosa bona o, com en aquest cas, et pot corrompre a poc a poc. En paral·lel, parlem dels problemes de connexió de la joventut en un món desconnectat. El personatge és una mena de revisió moderna de “Taxi driver”. Aquest curt, com altres anteriors, serveix com a carta de presentació artística i estilística d’un director. És com dir a la indústria: “Soc director, tinc aquesta idea, val la pena invertir en mi”.
"Preparo una obra de terror folklòric ambientada en la Transició espanyola. És una època que em sembla molt interessant, d’acabament d’una cosa que no acaba del tot, de caos acumulat, de paranoia col·lectiva"
El curt pot esdevenir llavor d’un llargmetratge o és un producte acabat en aquest format, ja exhaurit? Està realitzat amb pocs mitjans i és una prova de concepte per a un llargmetratge. Per qüestió de recursos, resulta impossible fer-ho d’una altra manera, perquè un curtmetratge així sí que es pot produir. Però resulta ser com un tràiler de la pel·lícula que encara no existeix, però que podria existir. M’ha agradat la seva complexitat, però té una estructura de pel·lícula condensada en un curt, a vegades com aixafada. S’havia d’adaptar a unes mesures prèvies ja concebudes.
Treballes en un nou projecte similar? Sí, en diversos, perquè en aquest món has de dividir-te en projectes paral·lels. Preparo una obra de terror folklòric ambientada en la Transició espanyola. És una època que em sembla molt interessant, d’acabament d’una cosa que no acaba del tot, de caos acumulat, de paranoia col·lectiva.
Els referents
Es pot intuir una influència d’Álex de la Iglesia en la teva obra? Si fas aquest gènere de terror a Espanya, és normal que Álex de la Iglesia en sigui un referent. M’agrada molt. I aquí no som tants, per la qual cosa tots hem de beure de tots.
Quins altres referents internacionals pots destacar en el teu cas? Els coreans Bong Joon-ho i Park Chan-wook, però també Ari Aster, Robert Eggers i David Fincher, aquest últim pels aspectes narratiu i directorial. I, és clar, Alfred Hitchcock. Notes l’empremta de Hitchcock en moltes pel·lícules. I m’agrada quan la detecto en una cosa que he fet jo.
"Als artistes se’ns encasella molt ràpidament, però jo ho porto amb orgull"
No et genera por a l’etiqueta fàcil aquesta dedicació al gènere terrorífic? És cert que el cinema de terror, o cinema fantàstic en sentit més ampli, arrossega un estigma. No obstant això, hem de tenir en compte que el terror d’animació, per exemple, esdevé un vehicle per explicar-ho absolutament tot. El terror, ben usat, és una bona manera d’encaminar una pel·lícula i d’explicar un tema. “La semilla del diablo”, per exemple, parla del control dels cossos exercit per l’Església, de la manca de llibertat corporal per a la dona. Si a aquest vehicle li treus l’element de gènere, et queda un producte molt competent. I jo soc feliç utilitzant aquest vehicle. Als artistes se’ns encasella molt ràpidament, però jo ho porto amb orgull.
El cinema ha de ser vist, en general, com a eina expressiva d’un mateix? És un instrument d’expressió, però pot ser molt més. També pot convertir-se en altaveu de denúncia. És un mitjà artístic i consegüentment, pot ser el que vulgui ser: destinat a la teva família, senzillament, o peça del dominó d’un intent de canviar les coses. De moment, considero arrogant catalogar el meu cinema més enllà que es tracta d’un treball de descobriment personal.
"És cert que el cinema de terror, o cinema fantàstic en sentit més ampli, arrossega un estigma. No obstant això, hem de tenir en compte que el terror d’animació, per exemple, esdevé un vehicle per explicar-ho absolutament tot"
Has obtingut reconeixements per “Pawns”, l’anterior curt, i ara per “Voyager”. El premi a l’Infest de Rubí, el juliol passat, va ser especial? Sí. Ja em va fer molta il·lusió la selecció. Sabia amb qui competia, amb gent molt bona. En alguns premis t’avisen abans si has guanyat. A l’Infest, no, va ser un triomf imprevist. A vegades sembla que el reconeixement és més escàs com més prop de casa et trobes. Ni a Terrassa, ni tan sols a Barcelona.
A Terrassa vas rodar bona part de “Voyager”... Sí. Vam rodar el gruix dels interiors de “Voyager” a un plató de l’Escac i ens ho vam passar molt bé recreant el motel. Els exteriors els vam fer a un mirador a la carretera de les Aigües, a Barcelona. En aquest cas va ser difícil aconseguir el fons que volíem. M’hauria agradat rodar al Parc Audiovisual de Catalunya, a l’antic Hospital del Tòrax, però no va ser possible per un problema econòmic. Aquesta espina la tinc clavada.
