El primer punt de trobada de Pau Casals amb Terrassa és el dilluns 2 de maig del 1927 al Teatre Alegria, llavors ubicat a La Rasa. El dia abans, diumenge, la Schola Choral (el cor sorgit de l’Agrupació Regionalista), dirigida pel mestre Joaquim Pecanins, iniciava la celebració de les seves noces d’argent amb un ofici solemne a l’església de Sant Pere. El seu primer acte commemoratiu, per a l’endemà, va despertar una gran expectació. Pecanins havia aconseguit que el gran concert d’homenatge a Beethoven, organitzat i dirigit pel reconegut mestre Pau Casals amb la seva orquestra simfònica, pugés a l’escenari del Teatre Alegria. En aquest concert, de gira per municipis catalans, hi participaven els cors de la Schola Cantorum i de l’Orfeó Gracienc, aquest últim dirigit llavors pel mestre Joan Balcells.
El programa s’obria amb obres de Beethoven, Debussy i Wagner i es tancava amb la coneguda novena simfonia del compositor alemany que el 1986 es va esdevenir l’Himne d’Europa. A les tres formacions se sumaven les veus de Concepció Badia, soprano i principal solista en els concerts de Casals; Concepció Callao, contralt, Joan Rosich, tenor i Aníbal Vela, baix. La gran cita musical de clàssica en honor al músic alemany de Bonn es va repetir el dia 3 de maig al Palau de la Música Catalana de Barcelona i dies més tard, el 8 de maig, al Teatre Olympia, també de Barcelona, i sempre amb les mateixes formacions i cantants musicals.
Del conjunt de concerts del Festival Beethoven, impulsats per Pau Casals amb motiu del centenari del traspàs del compositor, director d’orquestra i pianista alemany, ens ha quedat la publicació del programa imprès a la ciutat per l’empresa local Salvatella i Cia. i que forma part l’arxiu de la Fundació Pau Casals. I també una imatge de l’actuació del 3 de maig al Palau de la Música Catalana que preserva l’Arxiu Històric de Terrassa. En aquesta fotografia s’observa que l’escenari, presidit pel mestre Casals i la seva batuta, és a vessar d’intèrprets musicals.
De fet, l’orquestra de Pau Casals, fundada l’any 1920, reunia per si sola 88 músics, dels quals 66 procedien de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu. En el seu dia era una formació musical d’exceŀ lència i reconeguda a escala internacional. Les seves actuacions oferien repertoris molt exigents de la clàssica. Però, a la vegada, incorporava peces de compositors contemporanis i allargava la mà a les coŀ laboracions dels millors directors i solistes del moment. A més, els programes de mà eren gairebé un llibret musical per arxivar.
El llibre d’Or
La visita de Pau Casals a Terrassa (potser la primera i única) per liderar el concert de Beethoven va deixar empremta en el cor i l’ànima dels terrassencs. Cap a l’any 1931 trobem telegrames de condol dirigits a Pau Casals per la mort de la seva mare. Entre aquestes lletres d’afecte hi ha les paraules de l’Orquestra Simfònica de Terrassa presidida pel terrassenc Josep Puig i Arnaus, vinculat a la cultura, al periodisme i a la política, i de qui l’historiador Josep Puy ha publicat la seva biografia. Casals, en una breu carta, datada el 27 de març del 1931, dona les gràcies a Puig i Arnaus en nom de la seva família. Aquest document pot ser que sigui també l’únic escrit de la mà del músic que es conserva a Terrassa, a l’Arxiu Històric. Afegim que Puig i Arnaus fou també un dels personatges que va establir lligams amb el músic a França a través del Casal Català de Tolosa.
- El programa de mà del concert d’homenatge a Beethoven al Teatre Alegria de Terrassa el 2 de maig del 1927
La següent connexió de Casals amb Terrassa té lloc el 1935. El mes de febrer d’aquell any hi ha una carta dirigida al mestre de l’escriptor i editor Ferran Canyameres Casamada (Terrassa, 18981964) demanant la seva aportació i dedicatòria al que titula com a Llibre d’Or de Terrassa. L’escriptor li explica que estan preparant l’edició d’un llibre que “posi en relleu la importància de la nostra ciutat tant en el camp artístic, econòmic i polític, tant en altres ordres i activitats espirituals i materials, publicant l’opinió de les personalitats que han tingut l’ocasió de visitar-la”. En aquest context, li prega a Casals que “ens honri amb la vostra coŀ laboració, ja sigui amb una nota expressant la impressió de la idiosincràsia dels terrassencs, de la ciutat en general o algunes de les seves particularitats que hagin pogut causar-vos o us hagi colpit”.
Connexions a l’exili
No sabem si el músic va complaure l’amable soŀ licitud de Canyameres, però si consta que ambdós es van relacionar en el temps d’exili a França, segons s’explica en el llibre “Ferran Canyameres, entre la memòria i l’oblit”, de Gustau Erill i Pinyol. Després de la Guerra Civil, el 1939, Canyameres s’instaŀ la a Bouglainval, a uns cent quilòmetres de París, mentre que Casals ho fa a Prada del Confl ent. Ambdós municipis foren lloc de trobada i refugi d’inteŀ lectuals catalans, i també de resistència de la cultura del nostre país. Canyameres manté una activitat intensa en visites a personalitats catalanes a l’exili i una és el músic Pau Casals.
Escriptor i músic coincideixen, entre 1946 i 1947, a Andorra i a Prada en reunions d’amics catalans refugiats a França, així com en l’homenatge d’aniversari a l’iŀ lustre filòleg Pompeu Fabra (complia 80 anys) que presideix Casals. Un any més tard, el 1948, Canyameres li fa una nova petició al mestre. Aquesta vegada li demana que escrigui una partitura per posar música a una pellícula de la qual li han encarregat el guió. No va haver-hi més notícies al respecte, amb la qual cosa se suposa que el projecte de cinema no va tenir la continuïtat esperada.
Els dos protagonistes es retroben el juliol del 1952. En aquesta ocasió és amb motiu d’una visita particular que fa Canyameres, acompanyat de l’amic Antoni Ribera, a casa de Casals, a Prada. I saltem, després, a l’estiu del 1959 on l’escriptor va fi ns a l’església de Prada per assistir a un concert del Festival Pau Casals. La cita musical guarda una anècdota. Canyameres, que sempre patia per la falta de diners, intenta assistir al concert de manera gratuïta, però no ho pot fer perquè Enric Casals, també músic i germà del Pau, no el deixa passar sense comprar l’entrada. En aquest concert té l’oportunitat de parlar amb Pau Casals i aquest el convida a casa seva, però Canyameres s’excusa dient que, en cas d’allargar l’estada a Prada, tindria problemes amb el mitjà de transport de tornada a Barcelona.
El cercle es tanca cap a finals dels setanta. Concretament, el 17 de desembre del 1972 hi ha una carta del casteller Emili Miró Fons, nascut al Vendrell com Pau Casals, i arrelat a Terrassa des de la seva joventut. Miró va formar part de les colles Nens del Vendrell i més tard, a Terrassa, dels Minyons primer i dels Castellers després. Aquí, la seva fi gura, considerada cabdal en el món casteller, s’ha popularitzat com “l’avi Miró” i té una diada dedicada cada setembre per part dels Castellers de Terrassa.
La carta citada de Miró al músic, que es conserva a la Fundació Pau Casals, comença desitjant bones festes (Nadal s’acosta) per continuar amb un tema de caràcter particular sobre una relació de familiars i coneguts (sembla que tots relacionats amb el Vendrell) que s’havia refredat. Un any més tard, el 15 de novembre del 1979, Miró dedicava l’article “Pau Casals i els castells” amb motiu del retorn de les despulles del compositor a la seva vila del Vendrell després de sis anys del seu traspàs a Puerto Rico.
“Volem posar la sea fotografia a les nostres llars”
A les acaballes dels anys seixanta (1957), el mestre Pau Casals s’instaŀ la a Puerto Rico, la terra natal de la seva mare, però continua vinculat a Prada i a Catalunya. El festival impulsat a la vila d’exili es manté a l’inici de cada estiu i fi ns a la seva mort i, per tant, són molts els admiradors del mestre que s’apropen fi ns a l’església d’allí per gaudir-ne. Entre aquests hi ha un grup de terrassencs, encapçalats per Joan Armengol Canyameras (sembla que podria ser el nebot de l’escriptor Ferran Canyameres), que li escriu una carta, datada el 6 de gener del 1967, soŀ licitant si els pot dedicar una fotografi a que li adjunten i que és una reproducció d’una publicada a la revista “Destino” que els hi ha fet arribar un vell amic. La colla afegeix que “la volem posar a les nostres llars i així dir als nostres fi lls que resin per la fi gura enyorada de l’últim símbol vivent de Catalunya”. També fan constar que li han fet un gir postal de 300 pessetes perquè Casals no hagi de pagar el cost de la tramesa postal.
El grup d’amics, que demana la fotografi a dedicada, està integrat per set persones i tenen entre 30 i 40 anys. Tots ells estampen la seva signatura al fi nal de la carta. A més de Joan Armengol Canyameras hem pogut identifi car altres noms com Carlos Duran. Antoni J. Massos i Joan Planell Vallès. Aquest darrer ja havia escrit a Casals, el 21 de juny del 1959, per soŀ licitar-li que li enviés el programa del festival de música d’aquell any (se celebrava el juliol) i li diu que li faria molta iŀ lusió que “fos signat per la seva persona per tenir un record” i que “li agrairia infi nitament”.
