“Els castells se senten com un impuls atàvic, profund, de força gairebé religiosa, que incita els homes de la nostra comarca a alçar torres humanes que es drecen cap al cel. Jo mateix n’he fet, de petit, a la platja de Sant Salvador, i tota la meva vida he servat al cor el fervent desig de col·laborar-hi. L’esforç agermanat, l’ardidesa i l’equilibri dels castells són el símbol vivent de les sòlides virtuts de la raça catalana”.
Són paraules de Pau Casals sobre els castells, una activitat que tenia molt a prop perquè va néixer al Vendrell, una de les viles amb més tradició. Se sap que el mestre va mantenir correspondència amb una de les figures del món casteller Emili Miró Fons (el Vendrell, 1900 - Terrassa, 1993), que també va ser cronista. Els unia el lloc de naixença i compartien les tradicions i la cultura catalana. Casals es va projectar com a músic, però val a dir que fou un gran aficionat als castells des de petit. En converses, Casals rememorava que havia vist d’infant un castell de nou pisos a la plaça Vella del Vendrell el 1885. Va ser el mateix Miró, però que li va comentar que aquest castell no s’havia aixecat mai en la data indicada. El casteller havia contrastat la informació i, de fet, la documentació històrica li donà la raó, segons recull el llibre “Pau Casals i els castells, dos sentiments catalans”, de Pere Ferrando i Salvador Arroyo.
Al marge d’anècdotes, cal destacar que Casals va sentir estima pel fet casteller des de sempre i fins al final dels seus dies. Als anys vint (1920), el violoncel·lista, ja de fama internacional, aprofitava les seves estades a la casa de mar de Sant Salvador -avui seu de la Fundació Pau Casals- per participar en la festa major i seguir les actuacions castelleres des del balcó de l’Ajuntament del Vendrell (en aquesta vila hi ha la casa nadiua). Però també havia baixat a plaça per formar part de la pinya dels Nens del Vendrell o d’altres colles, on havia estat “víctima” d’algun ensurt en desplomar-se la torre humana.
Així mateix, es va implicar econòmicament com a mecenes i atorgà ajuts econòmics per organitzar concursos de castells a terres tarragonines. Casals va proposar la iniciativa cap el 1929 i el 1932 es va fer efectiva. El Patronat Profestes de Tarragona va convocar un certamen de castells en el que el mestre fou el patrocinador amb una “respectable quantitat en metàl·lic pel premi”, diuen els arxius, i el president del jurat. Aquest concurs va tenir una segona edició.
Malgrat el seu exili i la seva atapeïda agenda de concerts per tot el món, Casals no va perdre mai les seves arrels ni els vincles amb l’activitat castellera. Els Nens del Vendrell van viatjar a Prada, l’any 1964, per oferir un pilar de 5 després del concert del festival d’aquella localitat i, anys més tard, van anarhi dues vegades més. A la casa de Puerto Rico, el músic tenia exposada la fotografia del primer 3d8 dels Nens del Vendrell aconseguit el 1951. Al seu entorn, aquesta colla, que ara celebra el seu centenari, té una placa en el pati d’assaig del seu local que recull paraules de Casals. Diu així: “Conservem aquestes tradicions que són l’ànima de la nostra terra”.
El món casteller continua reivindicat el compromís casteller del mestre i fa poc, l’any 2023, la fundació que porta el seu nom va rebre el premi Ambaixador de Castells durant la XVI Nit de Castells a Valls en commemoració amb el 50è aniversari de la mort del músic.
El poema dedicat d'Agustí Bartra
El poeta adoptiu de Terrassa Agustí Bartra té un llibre que es diu, “L’ Evangeli del vent”, escrit en l’exili (19391949, aproximadament) que recull el poema “Algú ha de recordar. Algú” dedicat al músic i català universal Pau Casals i que firma l’any 1950 des de Bayville, Long Island. En aquests versos, Bartra fa referència a la seva lluita per defensar Catalunya, alhora que elogia la seva qualitat musical i humana i el seu amor per Bach. També subratlla la importància de la seva música que, durant l’exili, va sonar durant molt temps en silenci dins la casa de Prada, perquè Casals va dir que no faria cap concert en públic fins que “el meu poble recuperi la seva llibertat”. D’aquí que el violoncel·lista fes popular “El cant dels ocells”, que té el seu origen en una cançó de bressol, però que el músic la va adoptar com una música d’exili. “És una melodia – va dir en Casals- que neix de l’ànima del meu poble, Catalunya. M’emociona perquè em recorda la tragèdia del meu país”.
Reproduïm un fragment del poema:
“Cloent els ulls, ell toca pau en les llunyanies/ajaçades de sol i verdors pastorals. /Lentitud en la joia amb què Déu omple els dies./Mai no minven les llunes de blancors candials. /I, sempre, del riu de mutables riberes/ que carria, en son fons, els moridors fragments, /tot allò que es pagà, en fires fugisseres, /amb la pobra moneda d’uns desigs o d’uns vents/."
