Tornen els nens del heavy de Terrassa: "La meva primera guitarra era de fils de pescar"

Reunim els tres membres de la banda Jinetes del Tiempo per reproduir, gairebé 42 anys després, la foto que els va fer el Diari de Terrassa

Publicat el 14 de febrer de 2026 a les 08:00

Eren nens de barri perifèric i popular de Terrassa que van créixer entre solars i herbes de llambordes quan el fenomen musical, i al cap d’impacte social, del heavy rock va trucar a les portes de molts adolescents de casa nostra en els anys vuitanta. Llavors no hi havia internet i l’accés al nirvana del rock funcionava per circuits més o menys domèstics, i què dir de les jupes i la resta d’indumentària pròpia del moment, d’aquell moment en el qual Pedro Sánchez, Antonio Félix i Álex Peñarroya buscaven, com tothom, el seu enquadrament en el món, en la vida. Eren unes criatures quan van formar Jinetes del Tiempo l’any 1982, i això de “criatures” no és una concessió retòrica. Tenien 14, 16 i 12 anys, respectivament. Després d’anades i vingudes, després d’aparicions efímeres com una produïda en el 2016, estan de tornada des del 2024. El Diari de Terrassa ha reunit els integrants de la banda i la seva immortalització fotogràfica en una publicació d’aquest mitjà que va veure la llum el novembre del 1984, quan eren, sí, unes criatures, amb totes les lletres.

“Érem el grup de rock més jove de Terrassa”, rememora el Pedro, de 55 anys. El seu primer concert va ser, no cal dir-ho, a la festa major de Poble Nou-Zona Esportiva, allà per 1983

“Som del mateix barri, Poble Nou-Zona Esportiva. Érem col·legues del barri units per la passió del rock, primer com a consumidors de música i com a espectadors a concerts”, rememora Félix, de 57 anys, guitarrista, solista i veu d’aquest trio que es va endinsar en els rudiments de la interpretació assajant “en un quart a casa de l’avi” i amb instruments de construcció artesanal. “La meva primera guitarra era de fils de pescar”, diu el Félix, com és conegut en el grup i en el món rocker local i de més enllà. Una màquina de cosir com a armadura d’altaveus, una bateria de cartró amb tambors de detergent, una guitarra bona, ja, per fi, “comprada a terminis en el Farràs”. O viatge a Mallorca al final de vuitè de l’EGB, “o aquesta guitarra rara, tú tria”, van dir els pares.

“Tot fluirà mentre tinguem ganes de veure’ns i ajuntar-nos. I ens ho passem molt bé”

Anys després, el Manuel, germà de l’Àlex, una de les fonts inspiradores de la passió rockera d’aquells nois, els va facilitar un local d’assaig, a més d’instruments i equip de so. “Érem el grup de rock més jove de Terrassa”, rememora el Pedro, de 55 anys. El seu primer concert va ser, no cal dir-ho, a la festa major de Poble Nou-Zona Esportiva, allà per 1983, juntament amb Isa Kaisha, i Jinetes del Tiempo es va anar llaurant un nom en el rock dur local i una popularitat per a la qual va suposar una empenta el reportatge aparegut al Diari de Terrassa el 9 de novembre del 1984.

Blanc i negre

Tres nens apareixien en blanc i negre sota el títol “Los Jinetes del Tiempo, el rock más joven de Terrassa”. A l’entradeta es podia llegir: “Pedro, Félix y Alejandro configuran el trío benjamín del espectro rock terrassense. La suya es una verdadera historia de pasión por la música. En los inicios de su corta carrera, ante la carencia de medios, llegaron a tocar con cajas de cartón en lugar de batería”.

 

  • Els tres integrants de la banda, al Diari de Terrassa

Al principi es deien Phantom, després Jinetes del Tiempo, en consonància amb la pel·lícula de William Dear realitzada precisament el 1982. “Aquella entrevista al Diari de Terrassa escrita per Pere Soler ens va obrir moltes portes. Vam començar a relacionar-nos amb més gent a través de la Coordinadora Rock, per exemple”.

En un assaig realitzat l’any 1987 van enregistrar alguns temes. L’any 1992, amb la base d’una maqueta propiciada per la generositat de l’Orquesta Zambra, van enregistrar una maqueta en uns estudis situats a Igualada. Van comptar amb un segon guitarra, Pachuli, durant un temps, però  deambular dels genets es va anar esgotant a poc a poc. “El servei militar, al final, ens va separar”, diuen. “El grup es va desestructurar. Erem d’edats esglaonades”, afegeix el Pedro, qui, per la seva banda, va ser un dels impulsors de les tres trobades de rock celebrades els anys 1994, 1995 i 1996. 
Per la seva banda

“Cadascú va anar fent la seva vida”, recorda el Pedro. Ell va participar a Bronce i Abokajarro o Sonírica, per exemple. El Félix, a Chapando Garitos o Sonírica, on continua. Ells dos no van deixar la música, però cadascú pel seu camí, sense perdre el contacte personal del tot, no obstant això. “Jo sí que em vaig passar vint anys sense tocar”, diu l’Álex, de 54 anys, que havia participat en la banda Sandinista Fever.

Tornen a ballar-la

Els genets del temps de sempre van cavalcar lentament als 90, fins que el sender es va acabar. El novembre del 2016 van tornar a ballar-la, junts de nou sobre l’escenari, en un homenatge a Xarli Compte, el desaparegut baixista de la mítica banda Capdetrons. “Després ens vam tornar a separar, però vam notar que estàvem a gust de nou. Sempre vam ser amics”, diuen. 
Van tocar al local d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals i a la plaça del Progrés. Els cavallers van agarrar de nou les seves muntures a la Festa Major del 2024, amb una Moguda Rock de recuperació d’anys passats que va suposar un èxit i va obrir el camí del retrobament dels autors de “Noche de ficción”, “Bajo control” o “Ansia y Libertad”.

“La meva primera guitarra era de fils de pescar”, recorda el Félix, de 57 anys

Des de llavors porten una quinzena de concerts en les alforges (un va servir per tancar el Tramuntana poc després del traspàs del seu recordat responsable, l’Albert) i amb una dotzena de temes entraran a estudi aquest any, amb la intenció d’enregistrar (per fi) un disc que vegi la llum en forma de vinil a més de penjar-se a plataformes. “El vinil és el que ens fa més gràcia, encara que sigui amb poc tiratge”, comenta el guitarrista. “I que duri el que duri. Això és una passió per a tota la vida. Volem moure’ns una mica, sortir fora. Tot fluirà mentre tinguem ganes de veure’ns i ajuntar-nos. I ens ho passem molt bé”. L’Álex va tornar a l’escena “amb moltes ganes”. Fins i tot es va comprar una bateria nova per a una vida nova. El Félix porta la mateixa guitarra que duia quan els genets van començar el seu camí.

 

  • Álex Peñarroya, en acció a la Moguda Rock

Assagen a casa del Pedro, un cop a la setmana com a mínim, dos cops si tenen concert. “Quan érem uns nois assajàvem tots els dies. Ens vèiem ja de famosos...”, fa broma Félix, guitarra d’una banda “de so net, en la qual cada instrument es pot apreciar”. La llegenda diu que un trio de genets torna a cavalcar pels temps de l’adolescència rediviva.

Un quart genet simbòlic

I diu la llegenda, ampliada per veus autoritzades, que un quart genet s’incorpora a la partida. Es tracta de David Millán, poeta i artista visual, i músic (baixista), també. No obstant això, aquesta suma és més simbòlica que real i resulta fruit de l’agraiment de la banda al poeta pel seu suport, fonamentat, en especial, per l’impuls a la Moguda Rock dels 80 efectuat per Millán. Aquest artista és l’ànima del projecte Poemírica, en el qual participa el grup Sonírica musicant poemes de David Millán. El Félix forma part del grup i l’Álex també participa a diversos espectacles de Poemírica a títol individual.