"The magic mountain", que pren el títol de la famosa novel·la de Thomas Mann, és un llargmetratge documental de l'italià Claudio Zulian amb vídeos dels propis protagonistes; explora els dubtes, les pors i les esperances d'un grup de 25 persones arran de la pandèmia. "Musakhan", d'Irem Günaydin (Istanbul, 1989) reimagina sobre el suport d'una lona, tros d'una tenda de campanya per a supervivents del terratrèmol de Turquia, l'escena d'una mare que prepara un plat condimentat amb un pessic de sumac mentre les explosions il·luminen el cel de la nit a Gaza.
"The magic mountain" i "Musakhan" són dues de les nou propostes artístiques que formen part de "Tant de bo/Ojalá/Inxal·lah", exposició col·lectiva del Panoràmic que aquest festival obre aquest dijous a la Sala Muncunill, a Terrassa, i que pretén ser un compendi de mediterrànies.
El Festival Panoràmic es defineix com "un festival de cinema, fotografia i més". I hi ha més, molt més, aquests dies a Terrassa, ciutat triada pels organitzadors d'aquest certamen per a desplegar, juntament amb Barcelona i Granollers, una línia d'iniciatives que enguany, en la seva novena edició, pren el nom comú de "Break, un nou ordre visual".
A què al·ludeix "break"? Significa descans, parèntesi, però també trencament, ha advertit Joan Fontcuberta, codirector del festival, a la presentació de la mostra a la Sala Muncunill. La imatge es manifesta de moltes maneres "i no sols representa al món, sinó que també el crea", es converteix en arma davant la qual tractem de dilucidar sortides a la subordinació. "Fa falta alfabetització, educació visual, i per això incloem en el festival exposicions, debats, projeccions i programes educatius. Volem fomentar una mirada crítica, oferir propostes per explicar com els artistes analitzen situacions de la cultura visual. Proposen tranquil·litzar-nos i veure què ha passat de positiu i de nociu en aquests primers 25 anys de segle XXI. En el 2000 no hi havia telèfons intel·ligents ni xarxes socials, i la vida continuava. Ara vivim en una mena de present perpetu en el qual el consum d'imatges i la submissió a aquestes no ens permeten aturar-nos", ha declarat Fontcuberta. Per això, diu, es fa necessari un diagnòstic de com pot ajudar la imatge a radiografiar el món.
- L`exposició romandrà a la Sala Muncunill fins el 18 de gener del 2026
- Nebridi Aróztegui
Segons Mercè Alsina, comissària de "Tant de bo/Ojalá/Inxal·lah" juntament amb Ayça Okay i Nadira Aklouche-Laggoune, els impulsors del festival pretenien muntar un certamen "amb mirada optimista" i un concepte de diàleg i exploració de cultures mediterrànies. A Ayça Okay li correspon, sense voler-ho, la maternitat del nom de l'exposició: "Em va dir que sempre que venia aquí escoltava molt la paraula 'ojalá'". I, no ens enganyem, quan parlem en català moltes vegades la utilitzem. El terme en espanyol "ojalá" deriva de la frase en àrab "inxal·lah", que significa "si Déu vol" i amb el temps va evolucionar per expressar l'esperança. "Aquesta connexió lingüística reflecteix un diàleg cultural més ampli, que il·lustra com l'esperança i la voluntat divina s'entrellacen en ambdues llengües. Serveix com a testimoni de l'evolució del llenguatge a través de les interaccions històriques i culturals", destaca el festival.
Malgrat aquests cinc homes fotografiats pel tunisià Douraïd Souissi en una atmosfera negra i pesada, reclusos d'un futur incert i una sensació de fracàs després de revoltes socials; malgrat la videoinstal·lació de "El manifest roig" que constitueix una càpsula espai-temporal sobre la història de la guerra d'Algèria; malgrat el film de la grega Elia Kalogianni sobre el Xenia Hotel, a Nàuplia, símbol decadent del luxe i el turisme envoltat de figueres de moro per amagar-lo de visites indesitjades perquè (es rumoreja) va ser escenari d'una reunió política secreta durant la dictadura... És possible aquest bri d'optimisme? "Només es parla d'algunes guerres, però en l'actualitat hi ha més de 25 conflictes al món. No obstant això, crec que, malgrat les sotragades, hem avançat des de les cavernes", sosté Fontcuberta. "Hi ha una certa llum en l'exposició, un sentit d'esperança de gent que no se sotmet, que si ha d'esperar, espera", afegeix Alsina.
La mostra, que aplega artistes de diferens ribes de la Mediterrània, romandrà a la Sala Muncunill fins el 18 de gener. La integren aquestes obres:
-"Between breaths" (("Entre respiracions"), un documental de Merve Ünsal (La Haia, 1985) inspirat en la trobada de l'artista amb una dolina a l'altiplà d'Obruk, a Konya, que reflexiona "sobre la disminució dels nivells d'aigua subterrània a causa del consum desmesurat".
-"Flags and fillings" ("Banderes i farciments"), del turc Cem A. (Ankara, 1994) conjunt de banderes abstractes que evoquen menjars com a patrons culturals compartits. "En fer un acte de traducció del menjar en emblema, l'obra desestabilitza la rigidesa de la identitat i la pertinença", assenyala el festival.
-"Written to not remain" ("Escrit per no perdurar"). Combinació de seqüències d'arxiu i realitat virtual de Tewa Barnosa (Trípoli, 1998) "sobre els actes d'escriptura mural en la Líbia postrevolucionària".
-"The magic mountain", llargmetratge de Claudio Zulian (Campodarsego, Pàdua, 1965) sobre les pors i les esperances de 25 persones arran de la pandèmia.
-"El manifest roig", de Ghyzlène Boukaïla (Alger, 1993), videoinstal·lació en la qual l'artista convida el visitant a seure en el seient d'un taxi i realitzar una immersió "en una ficció a través de la qual s'experimenta l'impacte físic i metafísic de la guerra".
-"A detection of death or their agitated postures" ("Detecció de la mort o de les seves postures agitades", d'Elia Kalogianni (Atenes, 1995) transporta el visitant a una clariana d'un bosc de Creta on els tenidors dels cavalls deixen anar els animals perquè morin lliures. De la mateixa artista, el film "And there was evening and there was morning" ("I va ser la tarda i va ser el matí"), sobre els misteris de l'Hotel Xenia, a Nàuplia.
-"Musakhan", d'Irem Günaydin (Istanbul, 1989), reimaginació de l'escena d'una mare preparant un plat durant les explosions a Gaza.
-Cinc fotografies conceptuals de Doura Souissi (Tunis, 1979).
-"Si brota, serà", d'Andrea Badia (Barcelona, 1996), sèrie de formes escultòriques "que encarnen un anhel silenciós, no dirigit, que es materialitza en l'incert de futurs possibles amb la complicitat de la tecnologia".
- Instal·lació inclosa a la mostra
- Nebridi Aróztegui
Dues exposicions més
Tenint en compte els eixos del festival Panoràmic, "no resulta extrany que Terrassa en sigui seu", ha dit en la presentació el tinent d’alcalde de Projecció de la Ciutat i regidor de Promoció Cultural i Audiovisual de l’Ajuntament de Terrassa, Joan Salvador. L'edil inaugura aquest dijous la mostra a la Sala Muncunill i les altres dues amb què Terrassa participa al Panoràmic.
Una és l'exposició "Habitar el co_lapse", d'Irene Pe, instal·lada a l'Arxiu Tobella, on es mantindrà fins el 22 de novembre. Es tracta d'un muntatge que proposa la pausa “com a forma de resistència davant les violències sistèmiques que recauen sobre els cossos malalts crònics”. Irene Pe crida l’atenció sobre existències “històricament silenciades” a partir d’un conjunt d’obres que entenen la malaltia no pas com a passivitat, “sinó com un estat de lluita persistent i potencialment disruptiva”. L’artista terrassenca combina arxiu documental, imatges pròpies i elements d’imaginació especulativa, per crear “un imaginari de supervivència malalta habitat per cossos desaccelerats que resisteixen al capacitisme i el ritme neoliberal”. El projecte contraposa fotografies de l’Arxiu Tobella —amb escenes de lluita obrera i hospitalització— amb registres íntims dels brots i la crisi del cos de l’artista mateixa
L'altra mostra del Panoràmic a Terrassa és "Ecologies de la pausa", que es podrà visitar a Amics de les Arts fins el 7 de desembre. Inclou les mostres "Off season", de Nina Medioni, i "Entre islas / Paisajes de explotación", de Juan A. Zapata. “Off season” és una sèrie fotogràfica que fixa l’atenció “en el món aparentment ordinari i buit dels destins vacacionals en temporada baixa. Aquests entorns, que semblen immutables, es mantenen gràcies als gestos quotidians de les persones que van a netejar-los i conservar-los. Les imatges dels treballadors es barregen amb retrats d’alguns turistes, trobats per aquí i per allà abans del començament de l’estiu, que es mouen pels exteriors, encara deserts i estranys”.
“Entre islas/Paisajes de explotación” és una investigació artística que traça connexions entre el Carib i les illes Balears. “La lògica extractivista del turisme va transformar els dos arxipèlags, on l’arquitectura hotelera, la fotografia i milers de postals van fabricar un relat i un paisatge ficticis, escenari per al desig, en què l’habitabilitat cedeix davant de la rendibilitat. L’arxiu, les veus i la repetició revelen com el 'muntatge de la il·lusió' en el turisme no és només una qüestió estètica; és una operació política, econòmica i cultural que encara determina com habitem i representem aquests llocs”, explica la direcció del festival.
