Una saeta a la Mare: "Que mai se'ns oblidi que la vida és digna de viure-la"

És una oració cantada que recorda la passió de Crist. És un pal de flamenc que a Terrassa esdevé un homenatge especial a Maria. És una escala per pujar a la creu o per romandre al costat de la Mare de Déu. Aquest dissabte passat es va celebrar a la Seu d’Ègara la 22a edició del Certamen de Saetas de Terrassa amb les veus de tres dones.

Va arribar el seguici des del pont de Sant Pere, tambor, mantellines, penitents i portants, amb prou feines uns 50 metres de processó fins a la solemne entrada en el recinte sagrat, la Seu d’Ègara. Allà, tot disposat per al recolliment només esquinçat per discursos i, sobretot, per les saetes, aquest monument de cant popular jondo, aquest “quejío” de religiositat popular que era el motiu de la reunió. Aquest dissabte passat es va celebrar el 22è Certamen de Saetas de Terrassa, amb el cante d’Esperanza Paloma, Ramoni García i Consuelo de Málaga, amb el tribut a la Virgen de las Angustias, el seu nom sempre surant a l’aire entre l’olor de tronc cremat als peveters.

La Cofradía Virgen de las Angustias i el Centro Andaluz de Nueva Carteya organitzen aquesta manifestació de fe i reconeixement a la Mare de Déu que va romandre al peu de la creu de Jesús “acompanyant-lo a cada moment fins a la seva mort”. Per als devots de la Virgen de las Angustias, “la seva imatge representa una font de consol i fortalesa, on el sofriment d’una mare es converteix en referent de resiliència i amor incondicional”, com va declarar Rocío Toral, la coordinadora de la confraria, en el seu discurs abans de les rondes de saetes.

Va ser el discurs que avisava del “quejío” i el silenci, i el taconeig en la fusta, i el so del tambor que anunciava el començament del camí cap a la resurrecció, el respecte cap a Maria, l’homenatge a totes les mares per part dels portants que alcen i porten a la Virgen de las Angustias cada Dijous Sant a les Arenes, on, “al cel amb ella!”, es troba amb el Cristo Cautivo que la mira, i amb Jesús Nazareno que carrega la creu. Sis passes endavant, sis enrere, silenci, “al cel amb ells!”, es cridarà. El capatàs demanarà el darrer esforç. I després, quan aconsegueixin entrar Maria a l’església, els germans de les tres confraries s’abraçaran i ploraran, perquè ho hauran fet una altra vegada. “Un any més la fe, la cultura i la tradició s’han fet presents en l’asfalt dels nostres carrers”, deia la Rocío.

Hi van cantar Esperanza Paloma, Ramoni García i Consuelo de Málaga

Amb les saetes es vessen llàgrimes de cera de les espelmes. Amb les veus d’Esperanza Paloma, Ramoni García i Consuelo de Málaga es va omplir el pati de les esglésies de Sant Pere de senders d’amargor i del cant a la Mare, perquè “totes les mares tenen pena”; però la pena arrossegada per Maria va ser “incomparable”. I entre saeta i saeta, va sonar en gran “La saeta”, el cèlebre poema d’Antonio Machado popularitzat musicalment per Joan Manuel Serrat, “Cantar de la tierra mía, que echa flores al Jesús de la agonía, y es la fe de mis mayores”. 

Tres rondes

Com correspon, la major part de les saetes van ser a capella, menys un parell d’elles acompanyades de guitarra amb trets de seguidilla i un “martinete” que s’escoltava en la foscor. Va haver-hi tres rondes de cants, i actuacions de ball de Lídia Téllez, Raquel Morales i Paula Soler, i lliurament de reconeixements a confrares, portants i penitents. Les dones van ser protagonistes d’un vespre dedicat a “la flor de les flors”, al sentiment que la Mare de Déu “va sentir un dia i que ens va portar a viure aquest certamen”.

“Que mai se’ns oblidi que la vida és digna de viure-la, de gaudir-la, de sofrir-la i d’estimar-la, perquè un dia Jesús va lluitar per nosaltres perquè fóssim lliures, i Maria ens va estimar a tots com els seus fills”, havia deixat dit Rocío Toral Calderón.

El deixant de les saetes viatjava entre les tres esglésies, i els troncs seguien cremant.