Flamencología ha volgut acomiadar la temporada “amb un fermall d’or”. Víctor Tostado Expósito, Víctor “El Tostao”, artista nascut a Esplugues de Llobregat el 3 de maig del 1991, pujarà aquest diumenge, 26 de juliol (12.30 hores) al tablao de la penya flamenca, a l’avinguda d’Angel Sallent, acompanyat de Javier de la Rosa, guitarrista de casa nostra, ja esdevingut quelcom més que un talent emergent. “És un tros de ‘tocaor’, amb coneixement, intuïció i virtuosisme. Em sentiré molt recolzat”, assegura el cantaor, que desgranarà aquest diumenge un repertori tradicional. Aquesta és la seva intenció primera, però ja se sap que amb el flamenco les senderes són, molts vegades, inescrutables. “He pensat cantar per serranas, soleá, seguiriyas. Un lloc així requereix el pal seriós, però la situació pot canviar en qualsevol moment. Puges a l’escenari i després resulta que les sensacions són diferents, i sorgeix una altra cosa. Depèn de les sensacions, d’una espècie d’energia. Es tracta de transmetre, i que em transmetin a mi també”, diu.
L'entrevista
Què és el flamenco, Víctor? És un estat d’ànim, una manera de viure, de respirar, de sentir les coses. I és la veu d’un poble oprimit que reivindica un dia sí l’altre també que el tractin com es mereix. Com ens mereixem.
I de quina manera influeixen les circumstàncies en el directe? Ens regim per sensacions i per com tinguis el dia. Aquest és un valor afegit d’aquest art.
Un art únic en el món? Un art diferent, però unit amb un fil misteriós amb altres cultures. Hi ha una veu àrab, “felah-enkum”, que significa “camperol errant”. Viatjant, veus determinats fenomens culturals que pots relacionar amb el flamenco: harmonies àrabs, el to mitjà. la pròpia cadència flamenca, la mètrica. I te n’adones de similituds i influències. La-sol-fa-mi... Veus reflectits alguns elements en molts llocs. És al·lucinant, admirable, quan ho veus. I tot plegat, potser sense haver conegut el flamenco, o potser sí, i en va quedar el segell fa segles i després va aflorar. Passa un temps, escoltes algunes músiques, i et dius: “Ara entenc moltes coses”. A Síria, per exemple, vaig comprovar-ho.
Què va passar? Vaig anar a Damasco l’any 2019. Veia els músics del carrer i arribava a la conclusió que estaven tocant per tangos. I altres peces sonaven a soleá. I la segona crida a la Meca és molt semblant a la seguiriya.
Un dels teus estils preferits. Sí, com la soleá. Però s’ha de saber de tot, respectant els cànons i coneixent d’on venen les coses. Abans de sortir a la plaça cal temptar una mica. Cal que hi hagi una consciència. Com deia El Torta (Juan Moneo, cantaor), uns canten el que saben i uns altres saben el que canten. A mi m’agrada el segon bloc.
"El flamenco és un estat d’ànim, una manera de viure, de respirar, de sentir les coses. I és la veu d’un poble oprimit que reivindica un dia sí l’altre també que el tractin com es mereix. Com ens mereixem"
Es parla de la influència de Porrina de Badajoz en les teves maneres. És el teu principal referent. En tens d’altres? M’agrada molt Porrina, però també Chocolate, Pepe Marchena, Juanito Valderrama. És cert que Porrina m’ha marcat molt. No sols per la forma de cantar. També per la seva actitud. Ell bressolava el cante. Sempre m’han agradat molt, també, Terremoto de Jerez, La Paquera, Agujetas.
Com canalitzaven el dolor... Això és necessari per ser més sensitiu. Les causes les pots trobar en qualsevol lloc o moment. Depèn de com et prenguis les coses.
D’on et ve la passió flamenca? La família de la meva mare és de l’Alpujarra granadina. La del meu pare, d’Extremadura. Dos germans de la meva àvia cantaven, i molt bé. La meva àvia m’explicava que cantaven quan llauraven la terra, i que les mules i els bous es quedaven adormits. El meu avi matern també cantussejava i tocava la guitarra. I en la família del pare hi havia saeters. Però l’únic que s’ha dedicat al flamenco he estat jo.
Per viure d’això? M’hi vaig dedicar professionalment durant un temps, però ja se sap que la música es veu afectada per molts alts i baixos. Tinc la meva feina, a banda, i canto també. L’estabilitat econòmica va per altres rumbs.
- Víctor "El Tostao", cantaor
Has estat fora. Com es valora el flamenco en altres països? Aquest art està molt valorat fora. Aquí, potser una mica menys, perquè ho tenim com a cosa més natural. Però és veritat que aquí, en alguns espais, si es pot triar, es tria un altre gènere. És així.
"El meu flamenco s’ha escoltat sempre en blanc i negre. Cal beure primer per després volar"
No obstant això, notes un auge entre la joventut? Ets optimista? M’estic adonant que sorgeixen joves que canten com es cantava 80 anys enrere. Es demostra que hi ha coses que queden per a tota la vida.
I a Catalunya? Aquí hi ha molt aficionat. Aquí he tingut pilars, com Ricardo Peñuela, que m’han ensenyat per on van els cantes, o com rectificar-los; i, sobretot, m’han ensenyat a estimar aquesta herència com una relíquia.
Quina proporció del resultat final està relacionada amb l’essència i quina amb l’educació de la veu? La intuició és el més important, però s’ha d’estudiar molt, treballar molt. I no em refereixo només als exercicis per vocalitzar i respirar millor, sinó també a la preparació per transmetre millor. Això és el més pur i el més bonic de cantar. El flamenco és essència que s’ha de guardar fins el moment en què es deixa de cantar, i Déu vulgui que m’enterrin abans que arribi aquest moment.
Com et defineixes com a cantaor? Em considero un cantaor senzill que canta el que sap, allò que ha après, allò que ha escoltat. No provo a fer coses sense tenir-ne un coneixement previ. Soc previngut. Es diu que un no és un bon cantaor fins als 40 anys. El meu flamenco s’ha escoltat sempre en blanc i negre. Cal beure primer per després volar.
