En la conversa s’endevinen les seves ganes de jugar. Jordi Rabascall farà 52 anys el novembre, però en la seva veu salta una alegria juvenil contagiosa. Aquest divendres torna a Terrassa, a la seva estimada Nova Jazz Cava, casa d’adopció d’aquell cantant que un dia va saltar al buit del jazz i es va quedar suspès en el seu misteri de llibertat. Torna amb 12 to 12 Quintet, que deu el seu nom a la trobada solidària que el vocalista “i quatre bojos” van organitzar fa (número màgic) 12 anys: “12 hores, 12 causes”, es deia. “Jo només cantava les meves parts, però la resta del grup va tocar durant hores. Ells van currar de valent”, recorda. Hi van passar 90 músics i un miler d’espectadors. Aquest divendres 24 de juliol, a les 22 hores, aquest cantant polifacètic serà el protagonista del penúltim concert del cicle Jazz a la Fresca juntament amb la seva quadrilla de complicitats: Albert Caire al piano, Oriol González a la bateria, Héctor Tejedo al contrabaix i la saxofonista Haizea Martiartu. Al pati de la Cava es tastarà barreja: jazz, pop, rhythm & blues, sonoritats llatines, Georgie Fame, Jamie Cullum, Tom Waits, Duke Ellington, Chet Baker, Mongo Santamaría, Al Jarreu, Kurt Elling. El títol, “A Bit of Fame, Joy and Hope”. Parlen de la guerra i dels dimonis, “però també de l’esperança, d’accentuar allò positiu, de recuperar la imaginació. Volem que la música sigui curativa”, diu el músic.
L'entrevista
Com es passa de l’electrònica al jazz? Soc un apassionat de l’electrònica i vaig punxar amb un paio de Saragossa. L’any 1995, un cop vaig tornar de la mili, vaig muntar un duo d’electrònica amb Ignasi Calvo. Vam rodar molt i vam arribar a tocar a l’Espai Movistar. Era esgotador. I va arribar un moment en què em vaig adonar que m’avorria: les entrades, tot programat...
Com es deia el grup? Bearlin. Ens movíem en les influències de bandes com Depeche Mode, Nine Inch Nails, Camouflage o Front 242. Vam fer uns temes i els vam presentar a Cadena 100. Vam quedar entre els quatre primers, però no tots els responsables ens havien escoltat. I en la presentació, en l’actuació, em tornava boig. Em vaig treure la samarreta en ple frenesí. I al final, un dels responsables d’allò ens va etzibar: “Això no és un producte Cadena 100”. Vam publicar un disc, “New old”.
Renegues d’aquella època? En absolut. Vaig aprendre molt, però el jazz té altres coses. I ha estat el camí per improvisar textos, per exemple. He tornat a fer electrònica improvisant lletres.
Quines altres coses té el jazz? És una música construïda a temps real. Jo diria que en un 90% és així. Jo volia risc en un terreny en el qual pots improvisar. Si jo, com a vocalista, faig quelcom no previst, els músics reaccionen, i al revés. El jazz és una cosa viva. Hi ha una estructura, per descomptat, però no existeixen cotilles. Allò important és el risc.
Parlem de llibertat creativa? Sí. En el jazz, l’individu pren el protagonisme. La música clàssica pot commoure molt, però crec que un intèrpret, per molt virtuós que sigui, habitualment no es mou de l’estructura. En el terreny del jazz, molts músics es passen els cànons pel folre. Hi ha codis, però un, en un moment donat, diu la seva, l’altre hi va darrere... I aquí està la màgia, i per això hi ha discos insuperables.
Vas cantar a Nova York al principi de tot plegat, d’aquesta aventura... És una història curiosa. Hi vaig anar amb la meva companya. Vam visitar locals de jazz que estaven en davallada. En un dels clubs hi havia una jam session amb tres músics brutals. I vaig pujar a l’escenari per cantar un tema de Frank Sinatra. Després va aparèixer per allà Robert Glasper, i una noia que cantava a l’estil de Billie Holiday. Crec que en aquell moment jo no coneixia uns certs codis...
Però vas tenir problemes de seguretat aquella nit? No, què va. Es van mostrar comprensius. “No està pas malament”, em deien.
- El cantant Jordi Rabascall
- Joel Codina
Va ser a Terrassa, però, on vas entrar en el món jazzístic... Gairebé em maten! És broma. Rafel Plana (pianista) em va proposar anar a un “bolo” amb improvisacions a la Nova Jazz Cava. Tocava Oriol Vallès (trompetista). Pràcticament no havia escoltat jazz en la meva vida. Era una jam session i vaig pujar a l’escenari a cantar un estàndard, però ni recordo com era. I Valentí Grau em va apadrinar. Ell i Susanna Carmona sempre m’han donat peu a tocar a la Nova Jazz Cava. Soc barceloní, pero la Cava és com casa meva. És un puntal de la meva vida. Sempre he sentit la seva confiança per fer bogeries. Vinc molt a Terrassa, a la Cava i al Cafè de l’Aula. Terrassa és mitja vida per a mi. Al món del pop no em va apadrinar ningú.
“El jazz és una música construïda a temps real, és una cosa viva; té una estructura, però sense cotilles”
I després, a Barcelona. Com va anar allò? Després de la Nova Jazz Cava vaig fer el salt al buit a les jam session que s’organitzaven al Jamboree amb el gran Aurelio Santos. Hi ha un documental que és un testimoni de com és de bestial el jazz.
Cantaves molt per Frank Sinatra. Per què? Vaig aprendre anglès amb un senyor, Martin Burch, que era el professor del meu germà. Un dia, aquell senyor em da donar dues cintes de casset de Frank Sinatra: “40 canciones de la vida de un hombre”, es titulava. El senyor Burch em va dir: “Té, transcriu-les”. Així vaig començar. I el meu germà té una escola amb el nom del Martin. Em sabia les cançons de Sinatra. I vaig marxar a Nova York d’aquest pal.
I d’aquella jam session al 12 to 12 Quintet. Què ha canviat? Tot ve d’allà. Hem continuat fins ara, però el jazz m’ha anat domesticant. I de tot plegat queda la passió per la música. La vida et dona bufetades, però hi ha una força que t’estira. I estic disposat a continuar endavant per transmetre el que porto a dins. I si algú surt de la sala més feliç del que ha entrat, ja em sento recompensat. Aquesta desconnexió en un concert és apassionant, com una energia inconscient.
