Publicitat
Cultura i Espectacles

Històries de superació

La violinista Canòlich Prats, membre fundadora i integrant de l’Orquestra Simfònica del Vallès, publica “El violí de la llibertat”, en el qual la seva experiència en diversos projectes de voluntariat musical en centre penitenciaris de Catalunya

La violinista Canòlich Prats ha recollit la seva experiència amb projectes musicals a les presons

[Albert Ferrer Flamarich]

La violinista Canòlich Prats, membre fundadora i integrant de l’OSV, acaba de publicar “El violí de la llibertat” (Editorial L’Albí. Barcelona, 2021) on recull la seva experiència en diversos projectes musicals en presons catalanes.

Per aquesta tasca, en bona part liderada per ella, la Simfònica del Vallès va ser recentment guardonada pel Departament de Justícia de la Generalitat per la seva col·laboració i compromís amb els serveis de mesures penals, de reinserció i d’atenció a la víctima.

En un estil molt planer, de frases curtes, sense retòrica i ben estructurades en capítols generalment breus, aquestes memòries són el testimoni del seu esperit altruista i inquiet corroborat per altres iniciatives de l’OSV: des d’activitats amb l’Obra Social de La Caixa en escoles amb infants amb risc d’exclusió social fins a projectes com “Tàndem”, “A-Cordant”, “Mosaico de sonido”, en favor de persones amb discapacitat. I també, amb la Jove Orquestra Graeme Clark, integrada per nens i nenes amb sordesa que han recuperat l’audició gràcies al tractament amb implant coclear. Tot plegat defineix la vocació i compromís ètic de la Simfònica del Vallès amb les causes socials, ja que sempre ha tingut clar el rol de cooperació d’una orquestra dins la seva societat. Quelcom que encaixa amb el seu lema d’enguany: “La música no és de qui la fa si no de qui la necessita”. És a dir, la música entesa més enllà del patrimoni cultural. Per això, ja fa molts anys que també van començar a tocar en presons, en format de petites orquestres i grups de cambra com relata el llibre.

Eina de creixement humà

Precisament perquè són llocs de rehabilitació i reinserció, perquè són una segona oportunitat on la música pot ser una gran eina de creixement humà, la música a les presons ha ajudat a encarar la vida des d’un altre angle. No com una finalitat. És a dir, atenent la importància de la riquesa emocional i al desenvolupament d’habilitats que els ha suposat. D’aquesta manera el títol sintetitza aquesta acció socio-educativa i de transformació social a dos nivells: el metafòric i el real, desenvolupada en diversos centres com Quatre Camins, Brians I; Brians II, La Model i el Centre de Joves de Tarragona.

Entre tots, destaquen Wad-Ras per a dones –la primera que Canòlich Prats va visitar–; el Centre Penitenciari de Joves de la Roca del Vallès on hi va desenvolupar les “Converses sonores” l’any 2012; i, particularment, Lledoners, on el 2018 hi va tornar amb la idea de dur a terme el “Kanon desenkadenant”. També va ser en aquest darrer centre, on el 2019 es va oferir un Messies de Händel participatiu. D’entre totes les iniciatives, la més ambiciosa i a la que dedica més pàgines és al “Kànon desenkadenant” estructurat en tres activitats: classes d’instrument a la presó; visites programades dels interns a assaigs, concerts o que els músics puguin anar a fer concerts a la presó; i, per últim, que els interns, un cop són fora del centre, puguin fer classes durant dos anys amb músics de l’orquestra.

Amb pinzellades sobre la història de cada centre i sense el més mínim prejudici vers els seus alumnes, la violinista explica el funcionament de les classes i els recursos metodològics per a ensenyar-los a tocar l’instrument. Atès que no sabien solfeig, va aplicar un sistema de numeració de les notes segons cada corda. Per exemple, les notes de la corda Mi s’encerclaven, les de La no portaven cap grafisme, les de Re es posaven dins un quadrat i les de la corda Sol anaven dins una vinyeta amb molts angles. I a cada nota de cada corda els corresponia un número començant pel zero per a la més greu.

Una carta escrita per Jordi Cuixart

L’edició, que compta amb un cos de lletra relativament gran i còmode de llegir, s’acompanya d’algunes il·lustracions i fotografies, alhora que la reproducció de documentació com la carta escrita per Jordi Cuixart i de les cartes dels alumnes que relaten els records viscuts. En conjunt, són històries compartides que exemplifiquen incidència i la diferència entre oferir la música –com en els concerts- i utilitzar-la amb finalitats humanitàries per a la comunitat.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top