Publicitat
Esports

Una medalla de plata amb regust d’or

Dilluns es compleixen 25 anys de la medalla de plata de la selecció de hockey als Jocs d’Atlanta

La selecció espanyola al podi olímpic d'Atlanta / Arxiu Mundo Deportivo
Publicitat

Dilluns és el 25è aniversari de la final dels Jocs Olímpics d’Atlanta 1996, en la que la selecció espanyola, farcida d’egarencs, es va penjar la plata davant d’una potent Holanda, que va remuntar el gol inicial de Víctor Pujol

Va ser un 2 d’agost de l’any 1996, a Atlanta, quan la selecció espanyola masculina de hockey va estar més a prop, per primera vegada, de tastar la medalla d’or a uns Jocs Olímpics. Després de fer un torneig impecable, el combinat que dirigia el terrassenc Toni Forrellat, es va plantar a la final enderrocant a adversaris que semblaven impossibles i, durant 35 minuts, va doblegar a la poderosa Holanda. Dissortadament, la reacció dels futurs campions a la represa de la final, va ser implacable i aquella selecció va penjar-se una medalla de plata amb molt de gust a or.

Xavi Escudé, un dels jugadors més talentosos d’aquell equip, recorda que “eren els meus tercers Jocs. Els resultats en els anteriors no havien estat bons, però anàvem amb la il·lusió d’aconseguir un bon resultat”. El davanter Xavi Arnau, per la seva banda, qualifica aquests Jocs com “els més importants de la meva vida” i afegeix que aquella selecció “va estar molt bé en tots els partits i va demostrar un nivell molt alt”.

Debat intern
Tots dos jugadors tenen molt present el que va passar el dia abans de debutar i un debat que es va establir a l’equip. La selecció debutava a les nou del matí de l’endemà de la cerimònia d’inauguració i s’havia de decidir si hi anaven o no. “Van ser moments tensos entre nosaltres perquè per alguns era la primera vegada que anaven a uns Jocs i volien anar a la inauguració, és normal”, explica Arnau. Escudé apunta que “va ser un debat problemàtic intern i no era compatible anar a la inauguració amb el partit contra Alemanya”, selecció que havia guanyat ma medalla d’or en els Jocs Olímpics a Barcelona 1992.

Com rememora Arnau, el cos tècnic no va voler intervenir en la decisió dels jugadors “i ens van dir que la decisió era nostra i que féssim el que consideréssim millor”. Finalment, es va optar per no assistir a aquesta cerimònia i, l’endemà, Espanya es va imposar als alemanys per 1 a 0, amb gol del mateix Arnau.

Els jugadors espanyols celebren un gol als Jocs d’Atlanta / Arxiu Mundo Deportivo

“Aquella decisió ens va enfortir com a equip i guanyar a Alemanya ens va donar molta confiança per a la resta de partits de grup i arribar a semifinals”, assenyala Escudé mentre que Arnau diu que aquell triomf, “va ser una injecció de moral per l’equip” de cara a la resta de partits de la competició.

La selecció buscava un lloc entre els dos primera fase, per poder disputar les semifinals i lluitar per les medalles. Després, a la fase de grups, Espanya es va desfer de Pakistan, vigent campió del Món, per 3 a 0; d’Argentina per 2 a 1; dels Estats Units per un contundent 7 a 1; i, ja classificada com a primera de grup, va perdre per 3 a 1 contra l’Índia al darrer partit d’aquesta fase.

Semifinal molt dura
La semifinal seria contra Austràlia que, apunta Arnau “era una selecció a la qual mai havia pogut guanyar”. El davanter recorda que aquell partit, “va ser molt dur i vaig rebre patacades per tot arreu”. Escudé, per la seva banda, assegura que “vam donar la sorpresa”, ja que, en teoria, els australians eren favorits.
I va arribar el dia de la gran final, contra una Holanda (ara Països Baixos) que arribava sense conèixer la derrota i que havia estripat a Alemanya a les semifinals, amb un 3 a 1 a favor seu.
“Arribar a la final i jugar-la va ser un somni i teníem la satisfacció de ja tenir una medalla” assegurada, comenta Escudé. Víctor Pujol va avançar el conjunt espanyol després del descans, però tots els somnis es van esvair amb la reacció dels holandesos que, amb tres penals-córners, va remuntar per endur-se l’or.
“Ens van matxucar en els penals”, recorda Xavi Arnau, que encara té a la ment els noms dels seus botxins, Taco Van den Honert, Floris Bovelander i Bram Lomans. Va ser, com diu Xavi Escudé, “una de les finals que menys greu m’ha sabut perdre i la decepció va durar poc perquè no esperàvem una medalla”. Per Arnau, “vam fer un campionat excel·lent i recordo que m’ho vaig passar molt bé”.

Formaven part d’aquella selecció fins a deu jugadors locals: Santi Amat, Ramon Jufresa, Víctor Pujol, Pol Amat, Jan Dinarès i Ramon Sala, que jugaven a l’Egara, i Quim Malgosa, Xavi Arnau, Xavi Escudé i Jordi Arnau de l’Atlètic. Completaven la llista Óscar Barrena, Antonio González, Juan Escarré, Juantxo García-Mauriño, Ignacio Cobos i Pablo Usoz

Publicitat
Una medalla de plata amb regust d’or
To Top