Per quins motius ha decidit fer aquest pas? La decisió la prenc perquè, entre l’empresa i la família, necessito molt més temps. Ser entrenador és una cosa que m’encanta, ho he gaudit i ho deixo amb molta tristesa. Però necessito estar amb els meus fills i posar focus a la meva empresa, perquè si no, tants fronts fa que estigui pensant en hockey quan estic amb els meus fills o estic a l’empresa mirant vídeos per veure com pressionarem o com analitzar aquesta jugadora nostra per millorar-la.
Fer d’entrenador ara a l’elit no és com fa molts anys. Sí, la veritat és que jo he sigut entrenador de nanos i el vídeo l’utilitzava en moments molt puntuals. Ara l’anàlisi de vídeo és molt important i, a més, la jugadora cada vegada et demana més. En tot aquest període hem evolucionat molt gràcies a com la jugadora anava demanant més. Cada sis mesos passàvem una enquesta amb tots els àmbits que treballem, coses a millorar, coses que hem fet bé. I a partir d’aquí entens molt més la jugadora i vas evolucionant tu també com a entrenador, perquè jo també he anat aprenent molt, però clar, et demana molt. I m’he intentat focalitzar, no amb la tàctica o amb l’anàlisi del contrari, sinó a fer créixer les jugadores, en crear una cultura d’entrenament, una cultura de competició, una cultura d’equip.
A l’hora de fer balanç, és positiu? Sí. Veig, sobretot, noies que no s’atrevien, noies que se senten molt més fortes, que creuen en elles mateixes, que han saltat unes barreres que no es permetien. Trobo que, en general, les noies que m’he trobat són molt autoexigents amb elles mateixes, per tant, la tolerància a la frustració és molt alta, els hi costa. Quan es frustren o quan les renyes, per exemple, és com elles ja s’ho han dit tant a elles mateixes que han fallat que només falta que la cridis i li diguis, no?
Passar d’estar a Divisió d’Honor “B” a disputar dues finals de lliga en poc temps, no està gens malament. Sí, la veritat és que el primer any que vam fer el bronze a la Copa de la Reina competint molt bé, l’equip necessitava veure aquestes coses que era capaç. I quan tens aquests premis dius, estic allà. Perquè no és només que tu els hi vagis dient, és que elles sentin a dintre seu aquest desig real. Estic molt content sobretot a nivell de procés. Les medalles van molt bé per donar recompensa al procés, però m’agrada més pensar que hem creat una cultura en què les noves generacions, quan pugin, vegin uns hàbits creats aquí dintre, que els adquireixin per inèrcia.
Estan arribant els resultats perquè s’ha treballat millor la base? Penso que a la base sempre s’ha treballat bé. El problema que hi ha hagut, penso, és que a l’Atlètic, potser des de dintre i també des de fora, estava una mica estigmatitzat o etiquetat en què al primer equip no se li dona importància o no acaba de fer res. Llavors què passa? Que acaba sent un club exportador i les jugadores quan arriben al primer equip, si volien fer un pas més se n’anaven a altres equips. Cal que les nenes més petites s’il·lusionin veient que si entrenes fort pots viure aquestes coses. És bo que es vegi que l’equip femení és important.
Li ha quedat allò d’estar a prop de guanyar un títol i no aconseguir-ho? La veritat és que sí. I és normal. És cert que parlo del procés, però quan ets allà i ets competitiu, vols guanyar i al final tu treballes perquè vols l’or. I has d’arreglar coses per guanyar l’or i aprendre de petits detalls per fer aquest salt a l’excel·lència.
El hockey femení a Terrassa sembla que comença a treure el cap després de molts anys sense guanyar res. Penso que el fet que els clubs d’aquí comencin a guanyar títols o a estar a dalt és clau, perquè, al final, aquestes noies creixen amb un alt nivell competitiu gràcies a que les bases treballen molt bé. Això no s’acaba i és el que realment donarà fruit i penso que faltava aquest mirall.
Veurem a l’Atlètic femení guanyar un títol com la lliga o la copa? A mi m’encantaria. Crec que l’equip porta una inèrcia molt bona i, a més, hem aconseguit mantenir el grup durant molts anys. Em faria molta il·lusió veure les cares d’aquestes noies aixecant un or.
Vostè coneixia més la línia masculina. Què li ha semblat la femenina del club? Al final m’agrada molt treballar amb gent que tingui ganes de créixer i quan algú en té, em sento amb la necessitat d’ajudar-lo, sigui per la meva experiència o preguntant-li, com et puc ajudar a evolucionar i és igual amb les noies.
Tanca definitivament una etapa? Ara haig de fer un punt a part perquè tinc unes altres prioritats ara mateix, però sí que és veritat que m’agradaria amb el temps col·laborar o ajudar.
