La incertesa de conèixer els momentsde pànic

Pere Simó Domènech, director de l’oficina de Renta 4

La pujada de tipus d’interès tan ràpida per part de la FED per tal de corregir la inflació comença a deixar algunes entitats bancàries americanes en situació de fallida tècnica. A més, alguns indicadors econòmics marquen una certa desacceleració econòmica i de la producció. En canvi, l’atur als EUA continua mantenint-se en mínims, com a un indicador més, però dels més importants per la FED a l’hora de prendre decisions sobre la política monetària. Així, ens preguntem: quan reflectirà clarament el mercat aquesta realitat? Només podem buscar una visió històrica retrospectiva d’allò que ha passat per intuir què pot i quan pot passar. Si dibuixem la sèrie històrica de tipus d’interès als EUA junt amb la valoració del S&P 500 com a índex de l’activitat borsària, veiem que des de 1969, quan la FED ha començat a baixar els tipus d’interès de referència, és quan els inversors han començat a tenir por d’una recessió anunciada, i no és fins aleshores que els mercats no han començat a caure. Aquesta circumstància s’ha repetit històricament als EUA nou vegades i sempre amb el mateix patró: fins que no actua la FED per corregir la recessió, els mercats no cauen amb força, i de mitjana la correcció és del 27%. Els inversors, fins que no tenen proves fefaents de la recessió, no entren en pànic. Fins i tot en el cas d’un període de manteniment dels tipus d’interès com va passar entre 1996 i 2000, o durant el 2007, els mercats varen continuar alcistes, fins que van caure els tipus de forma clara. Què podem esperar, doncs, avui? Que ens continuem comportant de la mateixa manera. Per tant, sembla que els mercats no cauran fins que es produeixin les primeres baixades de tipus d’interès. Així, estem encara en un escenari de pujades d’interès, pendents d’assolir els màxims, que amb molta probabilitat els bancs centrals mantindran durant un temps prudencial per poder arribar a un objectiu raonable d’inflació.