La política aplicada i les noves mesures que està imposant Trump poden fer augmentar en els propers deu anys el deute públic dels EUA en 2.400 milions de dòlars. L’efecte d’aquest gir, que és totalment contrari al que durant la seva campanya va promulgar, portarà a una baixada de la qualificació del deute, a una pujada dels tipus d’interès de referència i de la inflació. Sembla que la norma bàsica que apliquem les famílies de reduir l’endeutament quan venen maldades, com han fet les empreses espanyoles amb el seu deute des del 2008 al 2024 passant del 115% al 63% del PIB, o les pròpies famílies del 82% al 43% del seu PIB, ja no té cap sentit als EUA.
Tradicionalment, els bancs centrals fixaven els tipus d’interès a curt termini marcant els tipus oficials o amb els programes de préstecs; mentre que els tipus d’interès a mitjà i llarg termini dels bons sobirans eren fixats pels mateixos mercats financers, per l’oferta i la demanda. La intervenció dels bancs centrals amb els seus programes d’injecció de liquiditat anomenats QE (Quantitative Easing) o LTRO (operacions de refinançament a llarg termini) per generar liquiditat o per controlar la corba de tipus d’interès (YCC – Yield Curve Control) com al Japó, han regulat des de la crisi del 2007 els preus de la renda fixa a mitjà i llarg termini, essent el gran comprador d’aquest deute generat el mateix estat o el mateix sistema financer. Fins a la data, als EUA, molta part del seu deute havia estat comprat com a valor refugi per altres estats i empreses, reforçant així la fortalesa del dòlar en les transaccions internacionals. En aquests moments, els grans tenedors del deute dels EUA són Xina, Japó i Europa, amb venciments molt propers, posicions que no és segur que es recomprin, malgrat els tipus d’interès en què es remunerin han pujat. El dubte és qui comprarà el deute. La solució proposada per Trump és excloure el deute públic del balanç dels bancs dels EUA per la relació exigible de palanquejament. O sigui, permet compres il·limitades als bancs dels EUA de deute públic, que si es reforça amb línies de finançament complementàries per part de la Reserva Federal, portaria a substituir els compradors estrangers pels bancs locals, generant una competència deslleial amb el deute privat. Podrà finalment l’estat pagar tot aquest increment de deute? Esperem que sí.
