Ja fa unes quantes dècades que els estats estan copiant el model americà de creixement. Està basat en l’emissió de deute, perquè hi hagi diners suficients perquè el consum no afluixi i l’economia no es desacceleri.
Aquest sistema, molt còmode per als polítics que han de prendre decisions conflictives, és un joc on xutar la pilota endavant, va fent la roda més grossa. I la cosa no peta, mentre els estats mantinguin un equilibri en el qual el creixement del PIB sigui molt més alt que la depesa en deute generada, mantenint una proporcionalitat que durant anys s’intentava no fos per sobre del 100% del PIB anual. El fet que ho ha facilitat també ha estat l’etapa més llarga de l’habitual, de tipus d’interès molt baixos, que ha fet que es poguessin assolir els pagaments dels mateixos augmentant any rere any el volum del deute.
De tota manera, hem de pensar que com deia, ja fa uns anys Margaret Thatcher, l’Estat no té més diners que els diners de les persones que els guanyen per a si mateixos. L’Estat s’endeuta per poder gastar més, però qui acaba pagant-ho és el ciutadà amb els seus impostos i estalvis. Per tant, no hi ha diner públic. És el dels mateixos contribuents. Malgrat aquests equilibris, si el creixement s’atura en algun moment, qui haurà de fer l’esforç per cancel·lar aquest deute serem els ciutadans. L’Estat hauria d’aplicar les normes bàsiques per fer front a una possible situació de fallida, que manual clàssic en mà, hauria de seguir els passos següents: la venda d’actius, la refinançament del deute i la retallada de la despesa de l’estat. No hi ha secrets.
No sembla encara que en l’àmbit privat hi hagi avisos de desequilibris, o de bombolles financeres com les que vàrem viure cap al 2008. Les ràtios de morositat dels crèdits privats de moment no estan marcant ni a Europa ni als EUA, fites preocupants. Sembla que encara tenim un cert marge de seguretat, però la situació actual, amb la crisi del petroli, pot ser perfectament el desencadenant perquè l’economia retrocedeixi, fent que el problema del deute, guanyi importància, i obligui a prendre mesures antipopulars per frenar aquesta possible fallida.
