Durant dècades els bons sobirans van ser considerats l’actiu més segur del sistema financer. Bancs, asseguradores, fons de pensions i governs van construir gran part de l’arquitectura econòmica mundial sobre una premissa aparentment sòlida: els Estats sempre podrien finançar-se a tipus raonables i el deute públic actuaria com a refugi en temps de crisi.
La pregunta que cada cop més analistes es fan és inquietant: aquesta pujada pot desencadenar una crisi sistèmica o fins i tot provocar una fallida parcial del sistema financer global?
En els darrers anys, bancs centrals com el Banc Central Europeu o la Reserva Federal van elevar agressivament els tipus per combatre la inflació posterior a la pandèmia i la crisi energètica. El resultat va ser una caiguda històrica del preu dels bons.
La situació es torna més perillosa a causa de la mida històrica del deute públic.
Països com els Estats Units, el Japó, Itàlia o França mantenen nivells d’endeutament extremadament elevats. Durant anys es van poder finançar a tipus molt baixos, però aquest entorn ha canviat radicalment. Ara cada refinançament costa molt més.
Quan un Estat ha d’emetre nou deute pagant interessos cada cop més alts, es produeix un efecte bola de neu, on augmenta la despesa en interessos, creix el dèficit públic, cal emetre més deute i els inversors exigeixen encara més rendibilitat. Aquest cercle pot acabar generant una crisi de confiança sobirana.
El veritable perill és que el sistema modern està extraordinàriament interconnectat. Quan el preu dels diners canvia de manera brusca, tota l’estructura financera mundial tremola.
A més, molts governs tenen avui menys marge de maniobra que el 2008 a causa dels seus elevats nivells de deute.
