La ciutat del hockey ja té el seu museu

La sala és fosca. Entrar-hi suposa d’entrada una desconnexió de la calor i la llum de l’exterior. És un espai allargat i emmoquetat, d’uns 35 metres quadrats. Una veu trenca el silenci. Durant 21 minuts, se’ns endurà de viatge pels més de 100 anys de la història del hockey terrassenc. La veu repassa, en sis capítols (introducció, quatre quarts i epíleg) la importància del binomi indestriable que formen, encara ara, el hockey i la ciutat de Terrassa.

Comença la història quan els jugadors de l’Ateneo Calasancio, un grup d’alumnes de les Escoles Pies (entre ells Antoni Escudé), buscant un esport nou per practicar, es van decantar pel hockey. I van encarregar sticks a la casa Williams de París. El 14 d’abril del 1911 van arribar de la capital francesa els sticks i un reglament de hockey.

A mesura que avança la història, s’il·luminen consecutivament els diferents panells, que contenen trofeus, medalles, sticks, boles, equipaments dels quatre equips terrassencs (CD Terrassa, Club Egara, Atlètic Terrassa i Línia 22), banderins, samarretes, botes i tota mena de material, procedent en la seva gran majoria de la ingent col·lecció de l’històric jugador i col·leccionista terrassenc Toni Nogués.

Arribem al 2 de juny del 1912, quan el camp del Maurí va acollir el primer partit de hockey disputat a Espanya, on els joves jugadors de l’Ateneo Calasancio van perdre per 2 a 7 davant del RCD Espanyol. I la història continua, amb la creació, l’any 1919, de la primera secció de hockey, la del CD Terrassa, el degà del hockey espanyol, que guanyaria el seu primer títol ara fa exactament 100 anys, durant la Festa Major de Terrassa de l’any 1925.

Continuen immersos en el relat, construït amb un discurs amè i dinàmic, pensat perquè arribi a tothom, no només a la gent del hockey. La banda sonora està resseguida de gravacions de ràdio, efectes sonors i himnes de tota mena. Del Terrassa al Club Egara, fundat el 1935. I d’aquest a l’Atlètic, creat el 1952. El darrer a arribar és el Línia 22, l'any 1988. Especialment emocionant és, és clar, el capítol dedicat als Jocs Olímpics del 1992, dels quals Terrassa va ser la subseu olímpica de hockey. En acabar s’encenen les llums i els visitants (grups de vuit persones a cada passi) poden parar atenció als objectes o imatges que més els han cridat l’atenció. 

Els passis es repeteixen en bucle cada mitja hora, des de les 9.30 a les 13 i de les 17 a les 20 hores, de dilluns a divendres. L’entrada és completament gratuïta i no cal cap mena de reserva per gaudir de l’exposició: només tenir mitja hora lliure i un mínim interès per la història del hockey, íntimament lligada a la de la ciutat.

L’exposició, creada per l’empresa Groc, ha costat 59.000 euros més IVA i es podrà veure de manera indefinida a la planta baixa de la Casa de l’Esport.

Aquest dilluns s'ha inaugurat oficialment aquest Espai Hockey Terrassa en un acte presidit pel president de l’entitat Hockey per Terrassa, Isaac Albert; l’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart; els presidents de les federacions catalana (Xavi Adell) i espanyola (Santi Deó), els presidents dels diferents clubs de hockey de la ciutat i altres autoritats.

L’expresident del Club Egara i de Hockey per Terrassa Quico Salvatella és una de les persones clau del projecte. Com ha dit Albert, “ell ho va perseguir i va fer que fos una realitat”. Ha recordat també Albert que l’Espai Hockey no s’ha fet per a la gent del hockey, o no només, sinó fonamentalment per a la ciutat. “La gent del hockey ja sabem dón venim, coneixem la història. Aquest és un acte de ciutat. El hockey no és un element menor. És un acte de ciutat. Terrassa no és només hockey, però Terrassa és hockey”, ha subratllat.

Ha recordat l’alcalde Ballart que aquest museu “ha costat molt i és una suma d’esforços” i ha reafirmat que “el hockey ocupa una centralitat molt important a Terrassa”, i que “relliga i cohesiona la nostra història”.

“La capacitat de síntesi ha estat el repte”

Eduard Viladot, un dels tècnics de GROP Exposicions i Museografia, l’empresa barcelonina que va guanyar el concurs per executar aquest espai museístic, ha destacat durant la inauguració que “la capacitat de síntesi ha estat el gran repte que hem hagut d’afrontar”. I ha afegit: “Reflectir en menys de mitja hora una història tan llarga i prolífica com la del hockey terrassenc no és gens senzill. Estem parlant de més de 100 anys i de quatre clubs de primer nivell”. Ha destacat també la importància que els creadors no siguin “gent del món del hockey”, fet que els ha permès “fer un relat amb un discurs més proper a la ciutadania”.

Una llarga dècada de gestació d’un espai innovador

Ha coincidit tothom a assenyalar que Quico Salvatella havia estat l’”alma mater” d’un Espai Hockey Terrassenc que ja és tota una realitat. L’expresident de Hockey per Terrassa ha defugit, com acostuma, un excessiu protagonisme i ha anat repartint joc durant la seva exposició, citant totes aquelles persones (els regidors d’Esports entre elles) sense les quals aquesta idea inicial que Terrassa tingués, al centre, un museu del hockey, hagi acabat sent una realitat palpable.

Ha anat desgranant Salvatella la llarga trajectòria de 10 anys des que va aparèixer la idea fins que el museu s’ha obert. “Quan l’any 2015 em van fer la confiança de presidir Hockey x Terrassa, el primer dels objectius que vam tenir clars és que calia buscar un lloc al centre de la ciutat per promocionar i fer visible el hockey i tota la seva història a tota la ciutadania. Calia mostrar què és i què significa el hockey per a la ciutat”. Una dècada després, aquell procés llarg i motivador, complicat però emocionant, ha acabat arribant a port. “Amb l’exregidor Dani Nart vam recórrer Terrassa fins que vam redescobrir aquesta meravella que avui és la Casa de l’Esport”, recorda Salvatella, que ha exposat les dificultats que l’Ajuntament recuperés un edifici que, tot i haver estat la seu de l’Ajuntament, era propietat de l’Institut Industrial.

Es va poder fer, gràcies a la insistència del mateix Salvatella i del president de l’Atlètic, Josep Maria Biosca, la pertinent permuta i tothom es va posar a treballar. I recorda Salvatella que quan la feina més feixuga ja estava feta, van estar a punt que tot se n’anés en orris. “Quan tens una cosa tan maca, sempre té moltes 'nòvies'”. Va perillar que el hockey pogués ser aquí”. Però la situació es va poder reconduir i l’esport del hockey ha acabat tenint un protagonisme preeminent en el que inicialment havia de ser, convé recordar-ho i és de justícia fer-ho, la Casa del Hockey. Lluny de reivindicacions, però, Salvatella ha agrait el suport constant de l’alcalde i de les altres institucions, com la Diputació de Barcelona, que “ha aportat una part molt significativa del pressupost”. Va reconèixer que “no hem pogut desenvolupar la idea inicialment plantejada, però el resultat final ens ha satisfet molt a tots”. Ara toca gaudir del museu.