Després de dues temporades dirigint el primer equip masculí de l’Atlètic, tot i que semblava que continuaria, va decidir posar el punt final a la seva segona etapa i centrar-se en la codirecció tècnica del club
Com es va gestar la decisió de deixar d’entrenar a l’equip? Entre novembre i desembre vam arribar verbalment a l’acord que faria un any més, però ja poc abans de la “final-four” vaig començar a reflexionar amb mi mateix i a adonar-me que avui dia no dono per tot. Amb l’Atlètic el que intento és buscar l’excel·lència, i l’excel·lència, si tu ets el líder, t’exigeix ser un exemple en excel·lència. Portar un equip d’elit són moltíssimes hores, moltes coses a controlar, moltes coses a gestionar, i aquest any ho he fet, però m’ha acabat debilitant totalment a nivell personal.
Amb què es queda d’aquestes dues temporades? Sobretot, amb el que em quedo més, és que l’equip ha vist que la gràcia de l’Atlètic no és cap jugador, no és cap nom concret, ni cap entrenador concret, sinó que és, potser, diria un ADN, d’aquest joc d’equip, d’aquest col·lectiu per damunt de les individualitats. Més que guanyar, un club com l’Atlètic ha de tenir una visió d’un joc més infinit i no finit. No podem valorar l’equip pels resultats d’una temporada.
Està satisfet de la feina feta? A un club com el nostre, un 80% dels jugadors d’aquest any seran els mateixos, seran la base de l’equip de l’any que ve i crec que hem posat a l’equip aquesta llavor d’aconseguir que els jugadors siguin conscients d’on juguen, de què vol dir jugar a l’elit, d’aquest grau d’exigència i aquest punt de ser conscients que no tenim cap crac i que per tenir opcions d’estar entre els millors tothom ha de fer un pas endavant. Per tant, en aquest sentit, estic molt satisfet de la feina que hem fet.
Ha sigut molt diferent la primera etapa entrenant al primer equip que aquesta segona? Sí, són diferents, perquè el perfil de jugador que hi havia de jugador d’elit de fa set, vuit o deu anys és molt diferent del que hi ha ara. Ara hi ha molts més factors a controlar, són generacions diferents, amb maneres de pensar diferents, i quan tu ets el màxim responsable, no et pots quedar amb trobar-los els punts dèbils i criticar, i dir, no, és que els d’abans, sinó al contrari, veure què tenen ara, amb què m’haig d’adaptar jo. I sabent que ara el perfil d’esportista que hi ha ara, potser, és un punt més individualista, més pensant en la seva carrera, que no en aquest sentit d’equip i de club. Per això jo penso que aquests dos anys hem fet una feina molt important de posar aquest sentiment de pertinença, de pensar en els altres, de deixar una mica l’egoisme de banda, però això exigeix aquest punt de tensió constant i diària per part de l’staff tècnic, i això, evidentment, acaba desgastant molt.
No és fàcil tants anys entrenant tenint en compte que no era la seva principal feina professional? He estat quinze anys entrenant a la Divisió d’Honor i en els dies aquests meus de reflexió, va pesar molt en la meva decisió ser conscient que en aquests anys potser he sigut un pèl egoista i tot això no és possible si a casa no tens un suport al 200% com el que he tingut de la Pili, la meva dona. Ara el temps l’haig de dedicar 100% als meus, que m’han tingut a intervals.
El hockey també ha canviat molt des dels seus inicis. Sí. Penso que nosaltres ens hem mantingut bastant fidels, i podem estar orgullosos de dir que hem sigut per segon any consecutiu el segon equip màxim golejador de la Lliga i l’any passat vam ser els màxims golejadors. Continuem sent un equip amb un joc ofensiu, un joc vertical, però ara aquest joc ofensiu i vertical implica més jugadors molt més físics que abans. Abans a cada equip tenies cinc o sis jugadors capaços de generar ells sols perill, amb tècnica individual, amb desequilibri, i ara això, és una cosa que a nivell de club hem de reflexionar i veure com li donem la volta. En ser un joc ja tan físic, has de tenir elements que et facin diferenciar o, si no, s’iguala tot molt.
La fuga de talent és complicada d’aturar. A nivell de club, és evident que no poder tenir alguns dels teus millors jugadors perquè estan jugant a fora, a nivell competitiu, és un problema. A nivell d’aquest joc infinit que deia abans, per nosaltres tenim l’opció que d’aquí un, dos o tres anys ens tornaran Pol Cabré, Marc Vizcaino, Pau Cunill... Tots els jugadors que tenim a fora o que ara tindrem, tornaran i seran millors jugadors. I, durant aquest procés, hi haurà més jugadors que surtin del Vallès o del juvenil que tindran l’opció de jugar al primer equip. Tot té una doble lectura.
No ho deixa del tot, ja que continuarà a la direcció esportiva. Més que direcció esportiva és codirecció. Fins al juny de l’any vinent ho combino amb el Nani Escudé i, per tant, a mi em va molt bé per aprendre d’algú que porta quasi trenta anys en el càrrec, i a ell li va molt bé algú que pugui aportar idees noves o noves maneres de fer.
