El primer arquitecte municipal del segle XIX

Joan Baptista Feu i Puig (Sant Boi de Llobregat, 1853-Barcelona 1914), autor de la majoria de les antigues torres d’aigua, ostenta la categoria de ser el primer arquitecte municipal del segle XIX de l’Ajuntament de Terrassa, càrrec que va exercir entre 1878 i 1882. Fins llavors, el més habitual era que les tasques d’ordenació i planificació del municipi s’encarreguessin a un mestre d’obres. En la llarga llista de noms que van treballar en aquesta segona especialitat figura Miquel Curet i Roure, en tant que va ser l’autor l’any 1878 del primer Pla d’Ordenació Urbanística de la ciutat a petició de l’Ajuntament. Curet, paral·lelament, també era mestre de cases i del seu llegat a Terrassa destaca la Casa Marià Ros, catalogada, al carrer de l’Església i adjunta al Vapor Ros.

Les dues titulacions s’estudiaven a Barcelona. Hi havia les escoles de Mestres d’obres dels arquitectes de prestigi Elies Rogent i Amat (autor de l’edifici de la Universitat de Barcelona), i Lluís Domènec i Montaner (Palau de la Música i Hospital de Sant Pau). Aquests centres, per molts estudiants, eren el pas previ (cas de Feu) per continuar després a l’Escola d’Arquitectura de la qual va sortir la primera promoció de titulats el 1845. De fet, el mateix Curet va entrar a l’Ajuntament com a mestre d’obres entre 1871 i 1878 i va tornar, de manera provisional, el 1882 i fins al 1885, ja amb el títol oficial d’arquitecte, segons fons consultats.

Qui ens ocupa, Josep Baptista Feu i Puig, amb despatx al carrer de Casp a Barcelona, va estar vinculat a Terrassa per la seva activitat professional. Primer com a arquitecte municipal de l’Ajuntament, entre 1878 i 1882, any aquest últim en què va presentar la dimissió. Després es va incorporar com a director facultatiu de Mina Pública d’Aigües de Terrassa. Durant el primer període de quatre anys, treballant a l’Ajuntament, va aixecar la majoria de les torres d’aigua que es van construir el darrer terç del segle XIX, bé per impuls de l’Ajuntament o de la mateixa Mina. És per aquest motiu que molts d’aquests repartidors, esvelts i verticals, tenen una estructura similar.

Les torres d’aigua que han arribat fins als nostres dies formen part del llegat que ens ha deixat i que és únic en tant que altres projectes seus no van prosperar en el temps. Un dels més significatius i no reeixit és el projecte per construir un Palau de Justícia en un extrem del Passeig, entre la Mútua de Terrassa i l’Hospital de Sant Llàtzer, just on ara comença el pont cap a l’avinguda Jacquard, en uns terrenys de tres mil metres quadrats cedits per Salvador Busquets el 1872 a l’Ajuntament. Feu va redactar aquest projecte el 1880 amb un pressupost de prop de 149.000 de les antigues pessetes i l’Ajuntament el va aprovar un any més tard, el 1881, però la seva construcció es va desestimar. L’edifici, com va publicar el traspassat Joaquim Verdaguer en el seu blog, hagués centrat totes les mirades. L’arquitecte dibuixa un Palau de Justícia monumental d’estil historicista-neoclàssic, de façana espectacular, amb tota la simbologia i decoració possible sobre el concepte de la justícia, i rodejat de jardins. El palau, amb una superfície útil de mil metres quadrats, es distribuïa en sales de tota mena per l’activitat judicial i arxivística.

Més sort va tenir en la faceta d’arquitecte particular. L’any 1885 va rebre l’encàrrec per dirigir les obres de la cripta de l’església del Sant Esperit que se situava sota l’altar major i estava destinada a l’exposició del conjunt escultòric renaixentista del Crist Jacent. L’espai va presentar, des de l’inici, problemes d’humitat que es van resoldre anys més tard, a principis del segle XX, amb la intervenció de l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada.  Després de la Guerra Civil i d’analitzar les afectacions en la cripta, es va decidir tancar-la. L’obra del Crist Jacent, un cop restaurada, es va ressituar al costat de la capella del Santíssim del mateix Muncunill.

Durant la seva etapa a l’empresa de Mina, que va ser molt més intensa i llarga, fins al seu traspàs, Feu es va ocupar d’ampliar la xarxa de mines de la ciutat per la captació i subministrament d’aigua. En aquest sentit, a més de torres d’aigua, va ser l’autor del projecte del pantà de Xoriguera, situat en la carretera d’accés a Rellinars, a la zona de la riera de Gaià, que es va construir entre els anys 1899 i 1902. El projecte, ambiciós, va acumular de seguida defectes en la construcció i dificultats financeres. L’execució de les obres va haver de sobreviure a canvis d’empreses i d’enginyers, i afrontar revisions a l’alça del pressupost aprovat.

En algunes visites, com les que van fer els enginyers de Terres de l’Ebre i del Ministerio de Obras Públicas, entre 1906 i 1910, es va determinar que l’obra no era ni sòlida ni estable i que hi havia filtracions. De nou, torna a intervenir l’arquitecte Lluís Muncunill, que redacta un estudi de la presa encarregat per l’Ajuntament. Muncunill, a més de compartir les deficiències estructurals apuntades pels enginyers de l’Estat, afegia la mala ubicació dels terrenys escollits (fràgils per l’encreuament de rieres i torrents), així com la poca qualitat dels materials usats. El notable arquitecte, val a dir, va ser un visionari, en tant que no li donava gaire vida al pantà malgrat els esforços invertits. Tot plegat, i vist el que va passar anys després, fou una premonició de mals auguris per un embassament aixecat sobre zona de rieres i torrents (un d’ells, coses de la vida, prenia el nom de torrent Maleït). La nit del 24 de febrer de 1944, a Terrassa, es va desencadenar una forta tempesta i el mur del pantà es va esberlar sense poder retenir les aigües que van córrer avall i es van estendre sense fre. La tragèdia va causar set morts, entre els quals el guarda de la caseta de la presa i la seva esposa, i cinc veïns de Viladecavalls. La reconstrucció d’una nova reclosa es va abandonar per la seva inversió elevada i ja no se’n va parlar mai més.