Antoni Padrós, empleat de banca, director de cinema i pintor
La pintura va suposar la seva primera expressió artística i de ben jove ja pintava. A principis dels anys seixanta va fer la seva primera exposició als Amics de les Arts. Al principi pintava quadres abstractes i “vaig acabar amb el pop-art”.
Treballava a un banc i amb un company, l’Orestes Lara, van decidir estudiar cinema i ho va fer a l’escola Aixelà, a Barcelona. “En pintura expresses poques coses i quatre llistons et limiten sempre i, en el cinema, pots fer una història amb personatges”, cosa que l’interessava molt. Afegeix que “en cinema sublimes els personatges, que són com tu, però que fan coses impossibles”. Fent cinema, diu, es va sentir “més projectat”.
El cinema, explica, li ha donat més alegries, encara que subratlla que, “ni cinc de calaix, perquè tot el que vaig fer és amb el que cobrava al banc, ho dedicava al cinema”. El seu estil de cinema, independent i, com en deien llavors, “underground”, estava allunyat dels interessos de la indústria.
Mai li ha interessat dedicar-s’hi professionalment perquè “no hauria pogut fer el cinema que volia fer” i tampoc “m’interessen gens els diners”. Considera que “la vida no és tan llarga i si fas el que tu vols, li has guanyat alguna cosa” i reitera que “la vida és molt curta i no pots perdre el temps i si no pots fer el que a tu t’agrada, ja em diràs si val la pena viure”.
El cinema i la pintura l’han omplert molta part de la seva vida i diu que tampoc té molt més temps per altres aficions. Anar a veure exposicions li agrada, i també l’art romànic.
