“Cada pastisser ha de tenir el seu propi segell”

Paco Ramírez, mestre pastisser

Ser pastisser no va arribar-li manera vocacional. “No volia continuar estudiant i la meva mare em va dir, segueixes o treballes? I vaig dir, treballo”, recorda. I sense haver fet els 14 anys, va començar a la desapareguda pastisseria La Lyonesa, en el carrer de Sant Pere, ja que allí havien treballat la seva mare i el seu germà. “I em vaig formar com a pastisser”, explica. Va estar-hi 14 anys perquè “tot era molt quadriculat i necessitava, una mica, obrir fronteres” i va entrar a la secció de pastisseria d’El Corte Inglés, a Barcelona. Va fer formació, en cursos de l’Escola de Pastisseria del Gremi de Barcelona. “En vaig fer molts i vaig llegir molt per ser una mica millor pastisser”, apunta. I encara continua anant a cursos per aprendre, perquè és un sector que, “per sort, no dorm i estem en constant evolució”, assegura. Actualment, treballa al Forn del Progrés. Opina que “cada pastisser ha de tenir el seu propi segell i malament el que no el tingui” i agrega que aquest segell “es reflecteix en el teu treball final”. De la seva feina l’atrau “poder connectar amb la gent a través dels meus pastissos” i assegura que “es crea com un vincle i és un fet molt interessant”. Treballar amb la xocolata, “és supercreatiu” i ressalta la sort que a Catalunya hi ha moltes celebracions i el seu mai és un treball rutinari.