L’agraïment a dos que no són germans

Carrer de Sant Pere (1994-2025)

A quarts de final del Mundial de futbol de 1994, celebrat als Estats Units, es van enfrontar la selecció espanyola i la italiana.  Finalment, i amb gols de dos jugadors amb el mateix cognom, però cap parentesc, el combinat transalpí va accedir a les semifinals. Eren Dino i Roberto Baggio, el primer centrecampista i el segon davanter de molta qualitat. Van arribar a la final, però els penals van donar el títol al Brasil.

L’eliminació de l’equip que entrenava el basc Javier Clemente, molt marcada per l’errada de Julio Salinas quan encara hi havia empat en el marcador, va alegrar a ciutadans independentistes, que llavors també n’hi havia, no és cosa d’ara.

Per celebrar-ho, l’endemà van aparèixer pintades agraint els gols als Baggio. Aquesta que podem veure al carrer de Sant Pere, a la imatge del passat, i també a la plaça del Progrés, carrer de Sant Pau i la Font Vella i, potser, també al carrer dels Gavatxons. El centre de la ciutat envaït amb el missatge “Grazie Baggio’s” i, a sota, una estelada una mica feta de pressa i corrent.

Mena de missatges

El futbol acostuma a ser un niu ideal per a aquesta mena de missatges, ara t’ataco jo i ara m’ataques tu. La derrota del rival, sovint, agrada més que no pas els triomfs dels seus, és indiscutible. Recordar que t’han doblegat, i en un context polític encara més, referma alegries i satisfaccions.
Va adherit una mica en una gran part dels aficionats a aquest esport, en especial als més radicals. Qui va escriure les pintades ho sap molt bé, oi?