Ha patit aquesta malaltia i vol reclamar que “és molt silenciosa, perquè tot el que sent una persona que té càncer al final moltes vegades no ho expressa i és com que la societat té exterioritzat que el càncer és igual a mort, però penso que és molt superable i que l’acompanyament és una clau essencial en tot el procés”. Li agradaria “trencar una mica aquest silenci i aquesta solitud, donant aquesta mirada positiva també i optimista que l’esperança es pot reconstruir”.
L’acompanyament és molt valuós i detalla que “tampoc es necessiten gaires paraules. Només estar-hi ja és el 100%”. Manifesta que “s’ha de veure el càncer com una cosa que té solució, té esperança, i és una oportunitat de veure la vida des d’una perspectiva diferent”. En aquest camí, el suport de la seva mare ha estat crucial, entre altres.
“Veiem les coses de la vida quotidiana i no som conscients que a prop pot estar una cosa així a la nostra vida. I quan ho vius, tot es para de cop”, sosté. Veu que la gent “espera que ràpidament tornis a la normalitat i tu no pots”. Recorda que “he sortit al carrer amb el mocador i veus com la gent s’espanta quan et mira. És com un respecte, és una mirada de por” i que “s’ha de ser valenta, tot i tenir por, i tirar endavant”. Cal “deixar-se acompanyar i demanar ajuda; és molt humà”.
Va estudiar Empresarials, va fer un Màster en Recursos Humans i després va estudiar Psicologia a la UOC. Treballa a l’Ajuntament de Terrassa, de secretària de càrrecs electes.
