La seva passió pel Terrassa FC li ve del seu avi, que de petit el portava a veure els partits. “Les meves primeres referències són al camp de Can Jofresa, i el partit, la veritat, és que ni el veia”, rememora. També té a la memòria “la Penya del Jamón, que estava al bar just davant d’on jo vivia” i, cada estiu, anar a les oficines del carrer de Gutenberg amb l’avi, a renovar el seu carnet.
Amb el temps, va continuar anant al camp fins que es va fer soci. “Fer-se abonat és una obligació per a mi. Encara que, per temes personals o laborals, no hi pogués anar, continuaria sent abonat, perquè ja no és d’anar a veure el futbol, és pertànyer a un club que te’l sents teu”, manifesta. No entén a qui es fa soci segons qui hi hagi de president o la categoria en què estigui l’equip i apunta que “sentir un club no és això. El club se’l segueix tant sí com no, estigui a Quarta Catalana o estigui a Primera”.
Considera que ser d’un equip “és com un sentiment, i tu un sentiment no l’abandones”. Ha passat per diverses penyes terrassistes i, en l’actualitat, forma part de Supporters Gol Nord i ha seguit l’equip per tot arreu. Opina que “la sintonia entre el Terrassa FC i la ciutat és motiu d’estudi”, ja que n’hi ha menys de la que voldria i creu que “o no ho fem bé, o hi ha alguna cosa que falla”.
Ja ha vist a l’equip a Segona Divisió i veure’l a Primera “serien paraules majors” i viure-ho seria “com el colofó” després de tants anys de soci. Ara és el número 89. Treballa de mosso de magatzem.
