De jove, recorda, “vaig començar amb el grup de teatre d’Amics de les Arts, fent el maquillatge” i s’encarregava “dels dissenys dels maquillatges que es feien, de la caracterització”. Més tard també va començar a fer postissos, com nassos i altres, perquè “sempre m’havia agradat el tema de les cares, de l’expressió, i tot això”. Arran d’això, li van sortir feines de maquillatge i va passar per diferents llocs de Barcelona, com el Festival del Grec.
Tot era com a amateur i ho va deixar, ja que “tenia dues criatures” i va entrar a treballar a l’Ajuntament, i tot va quedar aparcat. Quan es va jubilar, “vaig pensar, ara és la meva i em vull dedicar a alguna cosa que m’agradi, relacionada amb l’art, perquè sempre m’havia atret”. Es va iniciar en l’aquarel·la en una escola de Sabadell on li van dir que fes aquesta pintura perquè “et serà més fàcil”.
Va començar fent paisatges, però preferia pintar retrats, perquè li agradava molt la fotografia i també perquè “sempre em fixo en l’expressió de les cares de la gent”. Un professor de la mateixa escola li va fer classes per aprendre a fer retrats. “De mica en mica, com que soc molt persistent, ho he anat fent”, detalla. Opina que “el nostre rostre ens delata i mostra tot allò que amaguen les paraules”. Afegeix que “reproduir el que veus és com un repte i també veure si ho aconsegueixo”.
Es basa molt en fotografies per pintar els seus retrats i els pinta “de gent coneguda o perquè he vist alguna cosa que m’ha agradat i em motiva molt reproduir-ho”, assegura.
