Va jugar a futbol de manera “professional, entre cometes”, fins als 27 anys. Va passar pel Terrassa FC i altres equips com l’Spórting Mahonés, el Blanes i l’Igualada i “vaig guanyar alguns diners”. El seu pare, que tenia un negoci d’oli i “repartia per les cases”, va muntar una braseria i, al cap d’un temps, li va dir que deixés el futbol per anar a treballar allà. Amb la seva dona, la Núria Jofresa “la cuinera i l’alma mater”, van fer el pas.
D’hostaleria no en sabia res i, com a molt, “havia obert quatre coca-coles”. En principi, el local era un Frankfurt i el van anar reconvertint en una braseria, el Bar Restaurant Cal Toni. Ara ja s’ha jubilat i els últims anys van decidir deixar d’obrir els caps de setmana i només de dilluns de divendres. “Ens dedicàvem al menú del dia, bàsicament, amb brasa i també amb algun platet cuinat”, detalla. De només tenir festa els dimecres, van anar suprimint els caps de setmana i els vespres per tenir una millor qualitat de vida.
Van canviar uns horaris que eren “una barbaritat i no tens vida de res”, afirma. “Primer et vols menjar la vida i després la vida se’t menja a tu”, i amb els anys tot va molt de pressa, apunta, i sobre allò que s’acostuma a dir tant, sobretot en el seu sector, que el client sempre té la raó, sosté que és cert “fins a cert punt, però no soc el teu esclau, tampoc”.
El seu pas pel futbol el veu com “una experiència molt plena” i li hauria agradat “arribar més amunt”. “Vaig tenir alguna oportunitat d’anar al Betis o a l’Atlético de Madrid”, recorda.
