Va arribar a Terrassa des de Màlaga amb 18 anys i evoca que “havia estat interna en un convent amb monges i era molt religiosa”, però era una església que “no m’agradava, amb molts ornaments i molt or. No era allò que Jesucrist havia predicat”. Quan aterra a aquesta ciutat vol continuar la seva relació amb la religió i va anar a la parròquia de Ca n’Anglada. “Feien revisions de vida i allò em va agradar”, diu.
Va trobar una església “més realista” i que estava a prop de la que ella creia. Va començar a participar amb diversos grups de joves, a Ègara i a Sant Llorenç, i a “adquirir un compromís polític”. I va entrar a la Lliga Comunista. Llavors treballava a la Clínica del Remei, d’auxiliar. Més tard, va treballar a l’Agut i, finalment, va entrar a l’Hospital Clínic, passant per diversos serveis, i va acabar de tècnica de laboratori, després de fer la prova per a majors de 25 anys i completar aquesta formació. A aquest hospital va estar uns 35 anys, fins a la seva jubilació.
Durant la clandestinitat va continuar treballant al barri d’Ègara que “era com casa meva”. Sobre la implicació i l’activisme actual apunta que “la joventut d’ara no té aquell esperit de reivindicació” d’abans. I, políticament, opina que “ara, la gent es queixa molt, però no fa res, no es mou” i a les manifestacions “tots som persones grans i poca joventut”.
Actualment, està molt involucrada a l’ONG Microcrèdits Solidaris per l’Àfrica i ha anat dues vegades al Senegal. “El projecte d’ara és posar llum a un poble que no en té”, explica.
