Havia fet arts marcials des de petit i va descobrir l’Aikido llegint un article del seu fundador. “No és un esport de contacte amb què no pares mai d’aprendre. Em va cridar molt l’atenció que és una cosa que pots fer tota la vida i que sempre vas evolucionant”, explica. Va començar a aprendre’n i, al cap d’uns anys donava classes al mateix centre on entrenava, a Barcelona. Va venir a viure aquí i també donava classes fins que va obrir el seu propi centre, AikiDojo Terrassa.
“La gràcia de l’Aikido és que no es pot fer competició”, comenta. I recorda que “a les armes marcials tradicionals no existeix la competició” i actualment és cinquè Dan d’aquesta disciplina. “La gràcia és que hi ha una evolució constant, i a més a molts nivells. No és el mateix l’Aikido que feia jo quan vaig començar que el que es fa ara”, manifesta.
“Hi ha molta gent que no vol competir, i llavors l’Aikido troba un espai on tu treballes, per simple gust. I alhora aprens, però no hi ha una fita”, assenyala. No és un art marcial per a qui tingui pressa en aprendre i diu que “no hi ha cap cosa que realment valgui la pena que la facis en dos dies”. Assegura que és el que passa sovint en la societat actual, que per voler-ho tot ràpid “no s’assaboreixen les coses”. Lamenta que, ara, “s’està més pendent d’on s’arriba que de la trajectòria o el camí”.
“Les arts marcials, originalment, són arts de combat. Quan es van prohibir al Japó, es van haver d’utilitzar com un camí interior, i hi ha com una filosofia i un treball més personal”, detalla.
