Recorda que el seu pare era “fotògraf” en el seu poble i ell “feia fotografies des de molt petit. A vegades el meu pare s’enutjava perquè no volia que gastés paper”, afegeix. Quan ja estaven a Terrassa, el seu pare va morir quan ell tenia disset anys i va haver de posar-se a treballar. “Vaig guardar la seva càmera, que era meravellosa i la vaig fer servir després”, apunta.
La fotografia va quedar aparcada fins que, després de casar-se, va voler “tornar a profunditzar” en aquest camp i es va formar a una escola de Barcelona. Allí “vaig aprendre la major part de les tècniques de fotografia”, subratlla. Treballava llavors de tècnic electrònic i d’electricitat i en una crisi de l’època va decidir deixar-ho per dedicar-se només a la fotografia. Va fer una mica de tot, com fotografia industrial, reportatges o casaments, entre altres, diu. Fins i tot, va tenir un estudi. Quan ho va deixar, va treballar en altres sectors fins que es va jubilar.
Una altra de les seves grans aficions és la cançó i encara s’hi dedica. “Vaig començar a cantar a l’església del poble, amb nou anys i no sé si soc més fotògraf o cantant”, afirma. “Amb la fotografia, amb la imatge, pots transmetre coses, però cantant, depèn del que cantis i com ho cantis, transmets una sèrie de sensacions i d’emocions a la gent que no es pot comparar amb res”, opina.
Recentment es va presentar el llibre “Rafa Pino. El fotògraf de la Transició a Terrassa”, un recull de moltes de les seves fotografies en un temps inestable, després de la dictadura.
