El Barça no podrà jugar a la lliga espanyola. Ens muntaran un "corralito de no te menees": dels caixers automàtics només sortiran teranyines. Navegarem per l'espai sideral, perduts entre les galàxies més llunyanes. Ja ens podem anar oblidant de l'euro, els erasmus i les pensions. I amb prou feines sortirà aigua de l'aixeta i qui sap si ens deixaran també sense la Moreneta... Aquest és el nivell - demagògic, infantil i malvat- dels arguments pel "no", al marge que és evident que gran part del "sí" és una fugida cap endavant, sense cap mena de garantia ni de seriositat: una independència és una revolució, i les revolucions sempre surten caríssimes, excepte a aquesta Catalunya hipotètica, on sembla ser que tot serà de color de rosa. Això no passarà, entre altres raons perquè (segons les enquestes, vés a saber) només el 20% dels catalans s'imaginen de veritat una Catalunya independent per a demà passat. Molta gent, moltíssima, voti el que voti, confia (irracionalment també) que al final es podrà arribar a alguna mena de tracte.
No està gens clar, però aquest és l'imaginari col·lectiu: la majoria no ens veiem fent el salt al buit, tot i que no és descartable que entre uns i altres ens hi empenyin. Tanmateix, els arguments per evitar un descarrilament total són per posar-se a plorar. El corralito? El Barça? No hi ha res més a dir, res més a plantejar o a parlar? A l'esquerra, cert, hi ha algunes veus. Però els deixaran ser alguna cosa més que veus? No està clar a hores d'ara que hi hagi una altra Espanya possible. I el conte de traslladar el Senat a Barcelona... per favor, que no ens prenguin més el pèl. Possiblement, això comença ja a estar fora de control i sortirà el que sortirà. En cap dels casos una cosa millor. Això està cada dia més clar, excepte per als creients de fe absoluta.