Pacte de silenci

A un altre país, en un país seriós, la majoria de la premsa i de la política ja estaria demanant la dimissió del ministre de Defensa. Sí, el mateix de les portes giratòries entre la indústria de l'armament i la direcció política de l'exèrcit: típic d'aquesta època en la qual no ve d'un pam, ni d'un metre, i així estem.

El cas dels militars espanyols i l'helicòpter és digne d'una pel·lícula de sèrie "B" o "Z", més aviat. Un país seriós no fa aquestes coses, ni té legionaris que acabin la desfilada de la "fiesta nacional" al bar més franquista d'Espanya (Casa Pepe, a Despeñaperros), ni somia amb els tancs (sense benzina) avançant per la Diagonal.

Un país seriós no es creu, sense confirmar-ho, la versió de les autoritats del Marroc. Ni de conya. Ni ha de veure's en el ridícul actual: hem perdut tres militars i no sabem com ni a on, per això ara, ara, no descartem cap possibilitat... Però, com que la propaganda està per damunt del rigor, ens creiem el primer que diu el primer que passa. Clar, amb la seguretat que dóna saber que el ridícul serà tapat per tots els partits (se suposa que per patriotisme) i pels grans mitjans, que ja sabem a què es deuen, i no es diu precisament periodisme... O sigui que silenci.

Com si hi hagués un Estat seriós que treballa seriosament en totes les hipòtesis. Al final, hagi estat el que hagi estat, la versió oficial continua essent la dels "hilillos de plastilina" d'aquell ministre que es deia Rajoy i que ara pretén que ens empassem que estem millor del que volem. No tenen remei. Pensen que poden retorçar la veritat, com la guerra d'Iraq o l'11-M, fins allà on els convingui. I possiblement tinguin raó: aquest país s'ho empassa tot sense immutar-se. Bárcenas o Osàcar, és el mateix: Luis, o el nom que sigui, "sé fuerte". I ja està, en això ha acabat la famosa transició.