Al’inici, el cicle d’activitats per acostar les arts escèniques als infants que es feia a Terrassa es va dir Rialles i el seu símbol era un sol amb una cara somrient, un sol que recordava l’univers iconogràfic de Comediants.
No hi hauria desdit gens que a sota d’aquell sol s’hi afegís el lema de la Universitat de Barcelona: “Libertas perfundet omnia luce”, la llibertat ho il·lumina tot amb la seva llum. Perquè aquest era l’esperit de l’any 76, volíem ser més lliures, entre altres coses, per poder accedir a un coneixement que ens havia estat negat, el coneixement de la nostra pròpia història i de la nostra pròpia cultura.
Rialles va ser una iniciativa d’Òmnium Cultural que a Terrassa va trobar un excel·lent col·lectiu que va ajudar a arrelar i consolidar el projecte i a dotar-lo de característiques ben pròpies perquè Terrassa als anys setanta era un referent teatral importantíssim al país, tan important que d’aquella inèrcia n’hem viscut molts anys. Calia crear nous públics, nous amants del teatre, de la música, del cinema, de la literatura. I Rialles ho feia amb un valor afegit que era el de la proximitat.
La fórmula ha tingut tant d’èxit que, amb el nom actual de Pedagogia de l’Espectacle i sota l’aixopluc de la Fundació Torre del Palau, ha perviscut cinquanta anys i esperem que en duri molts més. Mai no agrairem prou l’excel·lent i abnegada feina que fa la Fundació Torre del Palau per a la cultura terrassenca. Si no existís, no sabríem pas com ens la podríem inventar perquè els seus valors -la generositat, el treball rigorós, la feina callada i discreta- tinc la impressió que avui dia són tan escassos que els hauríem de buscar amb un llum d’oli.
En aquesta nova etapa Pedagogia de l’Espectacle va especialitzar la seva oferta en el públic escolar perquè van entendre que la seva missió no era tant programar espectacles com ajudar a crear un nou model cultural per als infants, un objectiu molt lligat als moviments de renovació pedagògica d’aquell moment que consideraven la cultura com una eina bàsica per a l’educació integral dels infants. Sigui dit de passada, poques vegades un moviment tan carregat de bones intencions com el de renovació pedagògica ha acabat provocant un desastre tan gros com el de l’estat actual de l’ensenyament al nostre país.
Avui dia Pedagogia de l’Espectacle no només programa espectacles sinó que organitza tallers de teatre especialment adreçats a incrementar les competències comunicatives en català de l’alumnat. Ho explica molt bé Judit Josa a Canal Terrassa quan afirma que ja fa uns anys van detectar que els infants sortien de l’ensenyament obligatori amb un bon coneixement del català però amb una precària capacitat per comunicar-se en aquesta llengua. Per entendre’ns, vindria a ser semblant al que ens passava als de la meva generació amb el francès, amb la dramàtica diferència que el català és la llengua pròpia d’aquest país i el francès, no.
Durant aquests cinquanta anys Pedagogia de l’Espectacle ha programat 7.500 funcions que han vist gairebé 2.000.000 d’espectadors. Són xifres impressionants si tenim en compte que la seva activitat se circumscriu bàsicament a les escoles de la comarca. Tant de bo que la seva feina i la seva manera de fer ens puguin continuar acompanyant cinquanta anys més!