El passat 20 de març el govern de l’Estat va aprovar dos decrets per pal·liar les conseqüències de la guerra il·legal a l’Iran.
Era imprescindible que hi hagués mesures en matèria d’habitatge i tot i les reticències del PSOE, la plantada dels ministres de Sumar i Comuns va aconseguir un segon decret específic amb dues mesures clau: 1) la pròrroga extraordinària de tots els lloguers que finalitzin entre el 22 de març de 2026 i el 31 de desembre de 2027 i un topall del 2% per a les actualitzacions anuals dels contractes.
Els decrets aprovats pel govern tenen la particularitat que entren en vigor des del moment de l’aprovació, però al cap de trenta dies màxim, el Congrés els ha de ratificar. Per tant, ara mateix és fonamental fer dues coses: 1) que totes les llogateres a qui el seu contracte finalitzi abans del 31 de desembre de 2027 demanin aquesta pròrroga de dos anys JA!, Per fer-ho, cal enviar un burofax a la propietat demanant-la, que té l’obligació d’acceptar-la i 2) que fem tota la pressió possible perquè Junts voti a favor de la pròrroga al Congrés i no se la carregui.
I aquí és on el nostre alcalde Jordi Ballart també ha de demostrar de quina part està, si de les prop de 19.000 famílies que viuen de lloguer a la nostra ciutat, moltes de les quals es poden veure beneficiades per aquesta pròrroga i continuar vivint 2 anys més, amb les mateixes condicions, a casa seva o si dels rendistes i especuladors que fan servir l’habitatge com un negoci o una inversió.
I direu, però si s’ha de votar al Congrés, què pot fer el nostre alcalde? Doncs resulta que el nostre alcalde està governant la ciutat amb Junts, el partit que s’ha carregat dues vegades la moratòria de desnonaments que protegia les famílies en situació de vulnerabilitat extrema, amb menors i persones amb dependència a càrrec seu i ara pot carregar-se, com he explicat, la pròrroga extraordinària de 2 anys dels lloguers.
Parlar d’habitatge és parlar de la vida quotidiana de milers de veïns i veïnes de Terrassa. De la seguretat que les famílies no hauran de destinar una part cada cop més insostenible dels seus ingressos a pagar el lloguer.
La crisi de l’habitatge ja no és un problema llunyà ni restringit a uns quants col·lectius. És una realitat que travessa la ciutat. Afecta els joves, les famílies treballadores, les llars monoparentals, la gent gran i també sectors amplis de les classes mitjanes. Quan els preus del lloguer pugen molt per sobre dels salaris, el que es trenca no és només l’equilibri econòmic d’una llar: es posa en risc l’arrelament, la vida comunitària i la cohesió social.
Per això són importants mesures que ajudin a estabilitzar el lloguer en moments d’incertesa. La pròrroga extraordinària dels contractes i la limitació de les pujades anuals al 2% fins al 31 de desembre de 2027 són eines útils per donar aire a moltes famílies que viuen amb l’angoixa de no saber si podran continuar a casa seva. No solucionen tot el problema, però sí que eviten que la crisi s’agreugi encara més.
Terrassa no pot resignar-se a ser una ciutat que no pinta res en les polítiques que afecten directament la vida de la gent. L’habitatge ha de tornar a ser un dret garantit, no una condemna econòmica ni una font d’angoixa permanent.
Des d’aquí demanem a l’alcalde que es posicioni a favor de les més de 48.000 persones que viuen a la ciutat de lloguer i que si Junts no vota a favor d’aquesta pròrroga imprescindible per a moltes d’aquestes famílies, trenqui el govern amb Junts. L’alcalde Ballart i TxT no poden ser còmplices del partit que s’ha carregat la pròrroga dels desnonaments de famílies vulnerables i que ara es vol carregar la pròrroga extraordinària de 2 anys dels lloguers.