De la mateixa manera que la guerra entre els Estats Units i l’Iran ens afecta directament a cadascun dels terrassencs, la Missió Espacial Artemis II, també. Ni que potser sigui -si hi arribem- una mica més enllà en el temps.
Per si no ho teníem prou clar, dijous passat, Diari de Terrassa publicava una entrevista molt interessant i oportuna al professor d’enginyeria aeroespacial de l’Etseiaat-UPC, Miquel Sureda, sobre aquesta la Missió Artemis II. Probablement, a tots ens queda una mica més lluny perquè no hi ha hagut una afectació directa a les nostres butxaques, com és el cas de la guerra a l’Iran. I, d’altra banda, la Missió ens ha cridat l’atenció més per la fascinació que produeix l’espai, que per la tecnologia que s’hi ha utilitzat i els seus usos futurs.
Ara bé, si els senyors de la guerra no ens envien a tots a fer punyetes, el cert és que mentre la guerra anuncia destrucció i reconstrucció -en què, probablement, els mateixos que es fan rics amb les armes, després aniran a refer les instal·lacions destruïdes, amb negoci doble-, la Missió Artemis II anuncia construcció i prosperitat. Més coneixement científic, amb impacte en avenços sobre salut, en tecnologies a favor de medi ambient, possiblement en processos industrials, en nous materials, entre molts més terrenys que el professor Sureda ja especificava.
Els malpensats han suggerit que l’Artemis II es llançava ara per tapar els horrors de la guerra. Em sembla ingenu, perquè el calendari de treball de la NASA en un projecte com aquest segur que és independent de les atzagaiades imprevisibles de Donald Trump, i que seria com pensar que posar un esparadrap taparia una amputació de cama. També les especulacions geoestratègiques i polítiques sobre si ara la NASA corre per no ser atrapada per la Xina, tot i que no es pot negar que hi hagi una certa voluntat competitiva, tampoc no explicarien el sentit de tot un projecte que no va, principalment, de demostrar qui té més musculatura (per dir-ho en uns termes publicables). Vivim uns temps en què qualsevol discurs pessimista que pretengui aigualir els avenços de la Humanitat té més atractiu que la mateixa capacitat d’admirar la grandesa del coneixement científic i tecnològic.
De tot plegat, però, m’interessa molt la manera com aquest tipus d’esdeveniments ens fan imaginar el futur. De fet, imaginar el futur té diversos objectius. Un, és empènyer cap endavant, com la pastanaga que fa avançar el ruc per estirar el carro, ni que mai no se l’acabi de poder menjar. Tampoc tots els futurs imaginats s’acaben realitzant. En segon lloc, imaginar el futur, sobretot si no és apocalíptic com en aquest cas, ens ha d’ajudar a confiar més en el progrés de la Humanitat. A tots els que discuteixen aquests avenços civilitzatoris, els recomanaria imaginar com viurien no pas fa cinc-cents anys, sinó només cinquanta o cent, i si no tornarien esperitats cap al present. Algú trobaria més acollidora i simpàtica la Terrassa de 1926 o de 1976, que l’actual? Vivim un present tan imperfecte, tan amenaçador com vulgueu, però no pas pitjor que els riscos que, tossudament, la condició humana sempre ha estat capaç de provocar estúpidament. I de superar-los!
Com ens mostrava l’entrevista al professor Miquel Sureda, l’Artemis II té a veure amb Terrassa i amb cadascú de nosaltres. Primer perquè, des de l’Eseiaat ja és un fet que s’estudia a casa nostra i forma especialistes que en el futur hi tindran relació. També hi contribuïm en concret amb investigadores ja consolidades com la terrassenca Estel Cardellach, que ja havia estat col·laboradora de la NASA. I sobretot, perquè els resultats d’aquestes missions espacials acabaran afectant la nostra vida quotidiana en benestar, salut i coneixement. Que els pessimistes mirin cap a l’Iran, i deixeu que els esperançats mirem la Lluna!