L'escombra de Fernàndez

A mi, el cupaire David Fernàndez em mereix un gran respecte. Una persona capaç de dir-li la veritat a Rato a la cara em sembla molt digna. Qui més ha fet alguna cosa similar? Ah, calla, sí, un tal Hernández Moltó va muntar una escena amb Mariano Rubio, en els temps més patètics del felipisme... I on ha acabat aquest senyor? Consultem la llista d'imputats per l'escàndol de Caja Castilla-La Mancha... Encara que em senti relativament lluny de Fernàndez pel que fa a les idees, dintre de l'embolicat ventall de les esquerres (i que duri així, si us plau), necessitem moltes sandàlies com les seves. O, com ara, una escombra: la que va agafar de tornada a la seva feina a Coop57, una cooperativa de banca ètica. És evident que en un bon polític cap gest no és ingenu ni improvisat, però aquesta foto és un bon gest, intel·ligentíssim, estudiadíssim, en absolut innocent: s'acaba la funció i torno allà on era. A veure qui ho supera, oi? No cal ser d'esquerra radical per valorar gestos com aquest, que donen l'autèntica mesura del que hauria de ser la política, amb la seva dosi de teatre inclosa. Un romà, Cincinnatus, va ser nomenat dictador, amb plens poders per afrontar una crisi excepcional durant sis mesos. En va tenir prou amb sis dies i al setè va tornar a fer d'agricultor, sense manies. Des d'aleshores, fa vint-i-cinc segles, va esdevenir un exemple de virtut cívica i política. Una excepció exemplar, vaja. L'escombra de Fernàndez és similar, potser amb menys càrrega èpica que la Roma del segle V aC: cal saber arribar, estar i marxar. I, si molt convé, anar i venir de tant en tant. Això ventila la política i la vida, a més de donar joc. Casos similars es troben a tots els partits, just és dir-ho, no se'm mal interpreti. I molt més a l'esquerra, a tota l'esquerra, que a la dreta. Però arreu són excepcions. Aquest és el problema. Que Cincinnatus era (i segueix essent) un tipus molt estrany.