Poques qüestions han generat tant debat a Terrassa en les darreres setmanes com el futur del portal de Sant Roc. I probablement això és una bona notícia.
Vol dir que la ciutadania entén que no estem discutint només sobre un aparcament o sobre uns arbres. Estem debatent quin model de ciutat volem per a les properes dècades.
Com a candidat a l’alcaldia, crec que el primer que ens hauríem de demanar és si aquest debat s’està plantejant en els termes adequats. Massa sovint sembla que hàgim d’escollir entre dues posicions aparentment irreconciliables: o aparcament o verd urbà; o comerç o sostenibilitat; o accessibilitat o lluita contra l’emergència climàtica. I la realitat és que les ciutats del segle XXI ens demostren cada dia que les millors solucions són precisament les que superen aquests falsos dilemes.
He llegit amb atenció les reflexions expressades pel tinent d’alcalde Xavier Cardona, per la portaveu d’ERC Ona Martínez i també l’editorial publicada recentment pel Diari de Terrassa reclamant “seny” en aquest debat. I crec que hi ha una idea compartida que val la pena rescatar: Terrassa necessita consensos amplis per afrontar les seves grans transformacions urbanes.
És evident que existeix una preocupació legítima per la vitalitat comercial del centre de la ciutat. També és evident que una part important de la ciutadania reclama més espais verds, més ombra i una millor adaptació als efectes del canvi climàtic. Totes dues preocupacions són legítimes. Totes dues tenen fonament. I totes dues mereixen ser escoltades.
Precisament per això, des del PSC hem defensat sempre que abans de prendre una decisió irreversible calia estudiar amb rigor totes les alternatives possibles. No per bloquejar cap projecte. No per ajornar-lo indefinidament. Sinó perquè quan una ciutat destina gairebé catorze milions d’euros a una actuació estratègica, el més responsable és analitzar-ne totes les implicacions i totes les oportunitats.
Terrassa no és la mateixa ciutat que era fa vint o trenta anys. Avui tenim una zona de baixes emissions. Les polítiques europees de mobilitat evolucionen cap a models menys dependents del vehicle privat. Les temperatures cada any arriben a nivells més extrems. I la competència comercial ja no es juga només en termes de places d’aparcament, sinó també en qualitat urbana, experiència ciutadana, accessibilitat en transport públic, espai públic atractiu i dinamització econòmica.
Per això crec que seria un error plantejar el debat en termes de vencedors i vençuts.
També seria injust ignorar que el projecte de reconstrucció de l’aparcament ha estat treballat durant anys i que hi ha sectors econòmics i comercials que hi han dipositat expectatives legítimes. Però igualment seria un error menystenir les veus que alerten de la necessitat d’aprofitar aquesta oportunitat per incrementar el verd urbà i crear un autèntic refugi climàtic al cor de la ciutat.
És aquí on crec que Terrassa hauria de trobar el seu propi camí.
La pregunta no hauria de ser si volem aparcament o arbres. La pregunta hauria de ser com aconseguim que el portal de Sant Roc sigui, al mateix temps, un espai funcional, amable, atractiu i preparat per als reptes climàtics del futur.
De fet, les grans ciutats europees ens ofereixen exemples inspiradors. Els projectes urbans més reeixits són aquells que han sabut integrar mobilitat, activitat econòmica, qualitat de l’espai públic i sostenibilitat ambiental. No es tracta de substituir una prioritat per una altra. Es tracta de fer-les compatibles.
Des del PSC continuem defensant que la urbanització de la superfície del Portal de Sant Roc hauria d’incorporar els estàndards més ambiciosos de renaturalització urbana. Més arbrat. Més espais d’ombra. Menys impermeabilització del sòl. Més biodiversitat. Més confort climàtic per a les persones que passegen, treballen o compren al centre de la ciutat.
No perquè sigui una moda. No perquè quedi bé en una infografia. Sinó perquè és una necessitat. Les onades de calor ja formen part de la nostra realitat i les ciutats que no s’hi adaptin quedaran enrere.
Però igualment penso que cal fugir de qualsevol plantejament dogmàtic. Les transformacions urbanes complexes exigeixen escolta, diàleg i capacitat d’incorporar mirades diferents. No hi ha una única veritat absoluta sobre el Portal de Sant Roc. Hi ha interessos legítims que s’han d’equilibrar i una ciutat que necessita avançar unida.
Potser la principal lliçó que ens deixa aquesta polèmica és una altra. Les grans decisions urbanes no es poden construir només des dels despatxos ni tampoc des de les xarxes socials. Necessiten participació, informació rigorosa i voluntat d’acord.
Perquè, al capdavall, el portal de Sant Roc no és patrimoni de cap partit polític. És patrimoni de tots els terrassencs i terrassenques. I quan parlem del seu futur, no hauríem d’intentar guanyar un debat. Hauríem d’intentar construir una ciutat millor.
Aquesta és, almenys, la meva manera d’entendre la política i també la Terrassa que vull per als propers anys. Una Terrassa que escolta abans de decidir, que planifica abans d’invertir i que és capaç de trobar punts de trobada allà on altres només veuen confrontació.
Perquè les millors ciutats no són les que tenen més raó. Són les que saben posar-se d’acord.