El tabú Otegi

Hi ha un dia que, amb tot el dolor del món, la vida ha de seguir i d'una o altra manera s'han de fer les paus. A Irlanda del Nord, Gerry Adams és ara un polític integrat en el sistema. Té un passat difícil, amb molts clarobscurs, amb moltes coses pendents, però algun dia s'ha de passar pàgina o les toxines mai no deixen d'enverinar-ho tot. La qüestió és tancar el passat mirant-lo a la cara, dient les veritats, acceptant les rancúnies, però no permetent que impedeixin mirar endavant.

Aquí, a Espanya, on no hem sabut tancar el franquisme (ni la República ni la guerra), com hem de saber tancar el brutal episodi del terrorisme al País Basc? Per això un polític com Otegi ha estat a la presó de forma venjativa: perquè aquí es tracta de destrossar el rival, no d'arribar a pactes més o menys honorables i fastigosets que fan possible el futur. Aquí, no. Aquí, "palo y tentetieso". O guanyes o perds i, si perds, prepara't, que t'espera la picadora de carn humana. Per això ETA és un tabú, com ho és el franquisme (dècades després) o ho és la "raresa" de Catalunya: depèn de si guanyes o perds, cosa que l'independentisme català no ha entès encara. La cosa va amb tota la mala llet del món, lluny dels referèndums escocesos i dels processos de pau irlandès o sud-africà. Per això Otegi (que, ho reconec, em causa una repugnància política notable) ha estat a la presó molt més del que hauria estat raonable: no per perseguir i derrotar el terrorisme, que també, sinó sobretot perquè els guanyadors puguin dir que han guanyat. En nom de les víctimes? Això només s'ho creuen els ingenus, de més o menys bona fe. És una altra cosa. És el plaer de guanyar absolutament i, com a molt, perdonar la vida als vençuts. Aquí no funciona, però al món hi ha maneres millors, més intel·ligents, de guanyar. Així tenim el "procés d'investidura" que ens mereixem, on tothom juga al mateix, al vell joc que no porta enlloc. Per això Otegi surt avui de la presó. I per això encara no hem tancat la història del terrorisme, ni està a les agendes polítiques. Perquè encara no hem après a fer una altra política ni en el fons no hem canviat tampoc d'ànima ibèrica, tot i que, ben mirat, també és cert que ens hem civilitzat molt.