Fa molts anys, quan l’expansió de l’AVE a Espanya era motiu d’admiració o d’incredulitat –això anava per barris– a Europa, un amic em va passar un article d’un diari francès que en parlava.
L’articulista venia a dir, amb aquella maledicència tan francesa, que si bé en la majoria dels casos la construcció d’una via fèrria tenia com a objectiu l’acostament de persones i de mercaderies allà on hi havia un negoci a fer, en el cas de l’AVE espanyol el tren era el negoci, atenent per on passaven la majoria d’aquestes línies i la migrada quantitat de passatgers que transportaven.
Podem pensar que l’article en qüestió era una “boutade” d’un periodista francès envejós de com estava esdevenint d’esponerosa la xarxa d’AVE espanyola. Podria ser, però no n’estic gaire segur. En tot cas, el que és innegable és que la dèria per l’AVE fa molts anys que ha deixat sense recursos, i per tant sense manteniment, la xarxa de rodalia i de mitjà recorregut dels trens espanyols, amb la dolorosa excepció de Madrid.
Pensava tot això l’altre dia mentre esperava, és un dir, el tren de Rodalies a l’Estació del Nord. Havia deixat el cotxe al taller i, ànima de càntir com soc, vaig pensar que podria agafar els Ferrocarrils de la Generalitat a l’Estació del Nord per anar fins a Barcelona. No tenia bitllet, però sí que tenia el convenciment que a la mateixa estació el podria comprar per allò de les tarifes unificades i aquelles coses de què tant s’ha fet propaganda. A les màquines expenedores de Renfe només venen els bitllets de Rodalies, o almenys jo no vaig ser capaç de trobar la manera d’adquirir un bitllet que em permetés viatjar amb els trens de la Generalitat fins a Barcelona. Em vaig adreçar a la finestreta per veure si allí el podia adquirir i, abans de poder dir res, l’empleat de la companyia em va lliurar un abonament gratuït de deu viatges a Barcelona. Si hom està disposat a comprar un bitllet i li’n regalen deu, sembla un indici bastant clar de les altes possibilitats que el carro vagi pel pedregar, com així va ser.
Sense fer cas a aquests senyals, vaig decidir agafar el tren de Rodalies per anar a Barcelona. L’empleat de la taquilla m’havia dit que el tren sortiria de la via 3 i dos agents d’informació amb sengles jaquetes grogues situats just abans de baixar a l’andana em van confirmar que el tren que anava a Barcelona sortiria per aquella via. L’andana era plena de gent que feia més de vint minuts que esperava el tren, el qual encara va trigar ben bé deu minuts a fer acte de presència. Vaig tenir sort de poder seure, havent deixat prèviament jaqueta i motxilla al prestatge de damunt dels seients que, per cert, estava estranyament buit. La senyora de davant meu em va advertir que era millor que no deixés les meves pertinences allà dalt perquè “tot sovint les roben”, va dir. Naturalment, li vaig fer cas.
Quan feia cinc minuts que estàvem bo i asseguts i amb el tren amb una inactivitat preocupant vam sentir pels altaveus que el tren de Barcelona no sortiria per la via 3 sinó per la via 4. El caos que es va muntar no desdiria gens de les llegendàries cues per accedir als avions de Ryanair. Vaig sentir afirmar a un dels aspirants a viatger que havia vist transport de bestiar més ben organitzat que allò. I és que una cosa és que els soferts usuaris de Renfe hagin de patir les conseqüències de la manca de manteniment de la línia i una altra cosa són les deficiències de gestió, que són incomprensibles si no es creu que al darrere hi ha d’haver una certa dosi de mala fe. No entenc que hi pugui haver una altra explicació a aquest canvi de via que la voluntat de mortificar encara una mica més l’usuari disfressat de reivindicació sindical. Per això em resulta encara més incomprensible que es pretengui constituir una empresa mixta amb Renfe en què tingui el 51%. Em sembla un error gravíssim no aprofitar aquesta oportunitat per perdre de vista una empresa de qui el Capri ja deia que Renfe vol dir NO HI HA RES A FER!